Jupa de vellut de seda vermella amb aplicacions de lluentons i brodat de fil metàl·lic
- Museu Frederic Marès (cc-by-nc-nd 4.0) Walden / Museu Frederic Marès
- Museu Frederic Marès (cc-by-nc-nd 4.0) Walden / Museu Frederic Marès
- Museu Frederic Marès (cc-by-nc-nd 4.0) Walden / Museu Frederic Marès
- Museu Frederic Marès (cc-by-nc-nd 4.0) Walden / Museu Frederic Marès
- Museu Frederic Marès (cc-by-nc-nd 4.0) Walden / Museu Frederic Marès
- Museu Frederic Marès (cc-by-nc-nd 4.0) Walden / Museu Frederic Marès
Jupa de vellut de seda vermella amb aplicacions de lluentons i brodat de fil metàl·lic
Jupa de fons de teixit de vellut de seda de color vermell. Obertura total davantera, cordada amb 10 botons i sense mànigues. A l'espatlla hi ha cosida una manigueta en forma de mitja lluna, que quedava col·locada per sobre el gipó. La jupa presenta una elaborada decoració a base d'aplicació de cordonet de passamaneria de fil metàl·lic que crea formes lobulades d'inspiració vegetal. A més, a banda i banda de l'obertura, hi ha també aplicacions de lluentons. El coll és molt senzill i probablement per sobre hi queia un coll de valona. La jupa, la vestien, generalment, cortesans i gent comú. Es vestia o bé sobre el gipó o bé sobre la camisa, directament, i sense casaca. En aquest cas no es cenyeix a la cintura, fet que marca la diferència amb les jupes del segle anterior.
Vocabulari
Jupa
Peça d'orígen militar que es duia sota de l'armadura, considerada interior. Després es comença a dur sota de la ropilla o de la casaca, es confeccionà amb teixits més rics i esdevingué una peça de semiinterior. A partir del segle XVI i sobretot del XVII va començar a perdre les mànigues. Té les característiques d'una armilla però és més llarga, a l'alçada dels malucs, mentre que l'armilla arribava a la cintura.
Coll de valona
Coll de punta que cau sobre les espatlles, que vestien els homes en temps del barroc.
Faldeta
Faldó curt, cosit a la cintura.
Firma
Desconegut
Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.
Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.
Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.
És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.
Context
1626-1650
El segle XVII deixà enrere la supremacia d’Espanya i d’Itàlia en el vestit, i fou França la que imposà a Europa la seva prosperitat i imatge de moda.
Entre 1625 i 1670 la moda prengué unes formes i uns recursos en paral·lel al barroc. No escapà, doncs, del virtuosisme, l’artificialitat, el preciosisme i la cerca de moviment que caracteritzaren les corrents artístiques del moment. A partir de 1670, però, hi hagué un retorn a la claredat i al classicisme, que en el vestit fou molt evident, donant lloc a la moda del segle XVIII.
El període entre les darreries del segle XVI i el principi del segle XVII denotava encara certa continuïtat amb el període anterior. Les dones seguien vestint amb l’anomenat verdugado francés, mentre que els homes vestien calces i camisa com a roba interior, calçons i gipó amb faldeta (o faldó), sovint amb gorgera o cuello de lechuguilla, sobre-gipó (anomenat també cuera) i, finalment, una peça d’abric, com podia ser l’anomenada “roba”. Tot i així, la figura masculina perdé cert volum respecte al segle anterior: el gipó perdé el farcit, la bragueta (element amb una important presència durant el període anterior) desaparegué, les gorgeres perderen volum.
A partir de 1625 i fins aproximadament 1670 el vestit masculí es feu més lleuger, perdent l’ornamentació sobrecarregada que el caracteritzava, tot i que mantenia encara alguns recursos com les ganivetades a la roba. La silueta es feu molt més trapezoïdal, perdent rigidesa. Les espatlles queien, remarcades pel coll de valona, que substituïa la gorgera, els calçons s’allargaven i es feien també més amples. Fins i tot el pentinat es feu menys rígid: els cabells i el bigoti queien flonjos sobre la cara.
En aquest període cal destacar que el rei Enric IV de França promogué la indústria de la seda, per la qual cosa aquesta esdevingué molt present en la indumentària tant femenina com masculina. Això, acompanyat amb la pèrdua d’influència de la moda espanyola, que advocava per l’austeritat, feu que el luxe s’estengués.
Entre 1650 i 1675 s’incorporaren els rhingraves, una mena de faldilla-pantaló masculina que generava una silueta completament piramidal. Aquesta silueta s’accentuava per l’ús de perruques llargues i arrissades en els homes. En aquest període, els gipons masculins reduïren la llargada, fent-se molt curts i deixant veure la camisa per sota.
Pel que fa a la moda femenina del període, és interessant observar que també havia pres aquesta tendència més suau en la línia, més terrenal i més tova. L’escot era ovalat i generalment cobert per una valona. Les dones es vestien amb una superposició de capes o vestits, amb mànigues molt amples, espatlles caigudes i faldilles sense cap tipus d’estructura interior.
Fitxa tècnica
Saber-ne més
Bibliografia
- BANDRÉS OTO, M. La moda en la pintura de Velázquez. Usos y costumbres del siglo XVII. Pamplona: Eunsa, 2002
- BEMBIBRE, C. Del barroco al rococó: indumentaria, encajes, bordados. Buenos Aires: Nobuko, 2005
- BERNIS MADRAZO, C. “La moda en la España de Felipe II a través del retrato de corte”, Catàleg exposició Alonso Sánchez Coello y el retrato en la corte de Felipe II. Madrid: Museo del Prado. 1990.
- BOUCHER, M. Historia del traje en occidente, Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2009.
- BOUCHER, M. 20.000 years of fashion, 2001 (1964).
- CALVI, G. (ED.) La mujer barroca. Madrid: Alianza, 1995.
- CARMEN BERNIS, El traje y los tipos sociales en El Quijote, Madrid: Ediciones El Viso, Madrid.
- COLOMER, J. L.; DESCALZO, A. (dirs.), Vestir a la española en las cortes europeas (siglos XVI y XVII), 2014
- COSGRAVE, B.. Historia de la moda: desde Egipto hasta nuestros días. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2005.
- ENTWISTLE, J. El cuerpo y la moda: una visión sociológica, Barcelona, 2002
- GARCÍA MARTÍN,P. “De estética barroca: vestido y belleza en la España del Siglo de Oro”, Ludica, n. 10 (2004), p. 165-178
- GONZÁLEZ MARRERO, M.C, La casa de Isabel la Católica, espacios domésticos y vida cotidiana. Ávila: Diputación de Ávila, Institución Gran Duque de Alba,, 2004.
- HERRERO GARCÍA, M. Oficios populares en la sociedad de Lope de Vega. Madrid, Castalia, 1977.
- KOENIG, R. La moda en el proceso de civilización, Valencia, 2002
- LASMARÍAS PONZ, I. “El traje popular en el siglo XVII”, Ars Longa, n. 18 (2009), p. 133-142.
- LASMARÍAS PONZ, I. Labradores a la moda, labradores al uso: el lenguaje del traje en Aragón en la Edad Moderna. Universidad de Zaragoza. (PDF online)
- LAVER, J. Breve historia del traje y la moda. Madrid: Ediciones Cátedra, 1988.
- LIPOVETSKY, G.; ROUX, E. El lujo eterno. De la era de lo sagrado al tiempo de las marcas. Barcelona, 2004
- RUPPERT, J. Le costume. Renaissance-Louis XIII. Paris: Flammarion, 1990
- SOLÁNS SOTERAS, M.C. La moda en la sociedad aragonesa del siglo XVI. Institución “Fernando el Católico” (C.S.I.C.). Colección Estudios. Zaragoza. 2009.
- SOUSA CONGOSTO, F. Introducción a la historia de la indumentaria en España. Madrid: Ed. Istmo, 2007.
- TEJEDA FERNÁNDEZ, M. Glosario de términos de la indumentaria regia y cortesana en España: siglos XVII y XVIII. Málaga: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Málaga: Real Academia de Bellas Artes de San Telmo, 2006.
- TOUSSAINT-SAMAT, M. Historia técnica y moral del vestido, Madrid: Editorial Alianza, 1994.
- VIGIL, M. “La importancia de la moda en el barroco”, Literatura y vida cotidiana : actas de las cuartas Jornadas de Investigación Interdisciplinaria, 1987, p. 187-200
- WAUGH, N.; WOODWARD, M. The cut of women's clothes 1600-1930. London : Faber and Faber. 1968.
Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.
Vídeo relacionat
La noia de la perla (2003)
