Cuerpo de novia de punto y seda

La moda dels anys noranta va ser un fenomen que es caracteritzà pels seus canvis ràpids. No hi havia un estil específic sinó més aviat l’impuls de les persones per marcar la seva individualitat a través de la roba. En línies generals, destacaren com a usuals els pantalons de cintura baixa, els escots prominents, o els jeans, que ja des de la dècada anterior tingueren un gran èxit. Els destenyits i trencats són els més comuns. Les samarretes curtes fins al melic varen resultar ideals per lluir piercings i tatuatges. Moltes d’aquestes tendències van sorgir en entorns urbans degradats.

A això cal sumar-hi l’aportació dels moviments musicals: el grounge look amb Nirvana com a màxim exponent, proposà pantalons desgastats i camises de quadres; el hip hop, el look underground, o el Rap foren també destacables amb l’aportació de roba ampla i la característica gorra de visera.

Es proposaven models assexuats i un cànon excessivament esvelt, que recordava les dones-nena dels anys vint. Varen ser temps gloriosos per supermodels com Claudia Schiffer, Naomi Campbell, Judit Mascó i Christy Turlington, per esmentar-ne algunes. Això va imposar una norma de cos prim que es va traslladar aviat al comú de les dones i va desencadenar debats i preocupacions per casos d’anorèxia.

Ideològicament, la llibertat sexual tornà a influenciar en la moda, andrògina i uniformada. Són anys de contínua relectura de models de les dècades anteriors, els cinquanta, els seixanta i els setanta, que incloïen postures properes a l’antimoda i estètica popular, i fins i tot més llunyanes com la Belle Époque. La moda en la darrera dècada del segle es caracteritzà per l’extrema senzillesa en contraposició als excessos dels vuitanta, dels quals només romangué el gust pel negre. En aquests anys es reactivà l’alta costura, que es revestí d’actituds com la provocació i la reacció contra la uniformitat. Va ser una època de consolidació i èxit de cadenes de moda com Gap, Zara – el grup Inditex no només tenia gran implantació a Espanya sinó a tot el món–, Mango o Banana Republic, que trencaren amb la idea de qualitat-preu. A finals de la dècada va decaure el minimalisme extrem i la uniformitat, al mateix temps que la moda caminà cap a peces més còmodes i juvenils enfront el vestit sastre, i que el fenomen de les top-model havia perdut la seva anterior trascendència.

En els anys noranta i els principis del segle XXI, en la moda espanyola, destaquen noms com Amaya Arzuaga, Duyos y Paniagua, Javier Larraínzar, Armand Basi, Roberto Torretta, Victorio & Lucchino, Antonio Pernas, Ángel Schlesser, Devota y Lomba, etc. També és destacable la dinamització de la moda espanyola a través de l’impuls de les passarel·les, com la Cibeles (Madrid) o la Gaudí (Barcelona).

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.