Cuerpo de vestido de Jacquard de seda violeta

    next
    prev
  • Museu d'Història de Sabadell (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu d'Història de Sabadell
  • Museu d'Història de Sabadell (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu d'Història de Sabadell
  • Museu d'Història de Sabadell (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu d'Història de Sabadell
  • Museu d'Història de Sabadell (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu d'Història de Sabadell
  • Museu d'Història de Sabadell (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu d'Història de Sabadell

Cuerpo de vestido de Jacquard de seda violeta

Creador: 
Desconocido
Cronología: 
1883-1889
Género: 
Mujer

total delantera, abrochada mediante 13 botones azabache. Cuello alto y manga sastre estrecha, larga. Por detrás acaba con faldones, aunque han sido cortados. En el lado izquierdo del vestido hay un bolsillito, con forma de escudo. El cuello se abrocha con un corchete. Forro y tejido cortados a la vez y cosidos juntos. Interior reforzado con 8 varillas, una reforzando la parte delantera y los botones, el resto en las costuras y costadillos de la pieza. Por dentro, las costuras están muy bien acabadas. La cinta que se ciñe a la cintura está muy bien cosida a las varillas (probablemente confeccionada por una modista con experiencia). Por detrás había una aleta que ha sido cortada. El patrón consta de una costura central en la espalda y dos costadillos por lado. Los del extremo son también la costura con la parte delantera del cuerpo, mientras que en los laterales hay dos pinzas anchas. Por delante dos pinzas a cada lado de la Apertura.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Ver más +
Ver menos -

Contexto

1883-1889

Aquest segon període fou el que va precedir els inicis de la moda posterior, anomenada per la historiografia tradicional “modernista”. Estilísticament es trobava encara dins la moda del polissó, tot i que incloïa diversos canvis pel que fa a la silueta general. El vestit anà evolucionant cap a una nova concepció del cos femení i, tot i no perdre el polissó fins a les darreries de la dècada, s’observa que aquest perdé part del seu volum. L’estructura del vestit era menys brusca que en la dècada anterior pel que fa als volums, però, en canvi, la línia fou més severa. El cos s’entallà a la figura femenina i el tall baixà fins més avall del ventre amb una forma apuntada, de vegades dividida en dos. El coll, alt, feia més esvelt el bust i mantenia el cap apartat de la resta del cos. Les mànigues es mantenien estretes, adaptades a les formes naturals dels braços. La moda adquirí un posat rígid en comparació amb l’ondulació i el joc de moviments barroquitzants del període anterior. Els cossos eren més rígids, més estrets i embarnillats. Les peces de festa podien anar escotades, amb un coll en forma de V i emprar jocs de transparències. En general, però, es tractava d’un vestit que empresonava el cos femení aïllant-lo de l’exterior, tot i deixar-ne intuir les formes. Sovint, de la part posterior sortien dues aletes molt llargues, que quedaven situades sobre el polissó.

Les espatlles reduïren llargada, com ja s’havia apuntat a finals del període anterior. Les faldilles perderen volum, retornant a unes línies geomètriques i rectes. Es perdé el joc bicolor dels teixits en voga durant el període anterior i es recuperà el color uniforme, amb aplicació d’ornamentació. En alguns casos es podien utilitzar dos teixits de textures diferents d’un mateix color i així donar un joc de profunditats i volums. Cap a 1883 se li afegí una mitja cua, a moda de llagosta marina i que en alguns casos era mecànica i es podia allargar o escurçar. La línia de la silueta era diagonal. A partir de 1884 el polissó perdé volum i la cua s’escurçà. L’ornamentació era de caràcter decorativista, tot i que es situava en punts clau de l’estructura del vestit, sense que es tractés d’una decoració exuberant ni tampoc desmesurada. Es troben molts elements de caràcter floral i vegetal, de vegades brodats al teixit, o bé passamaneria aplicada. Es combinaven diversos teixits per tal de crear un joc de textures i sovint es recreava una brusa amb un bolero o una jaqueta a sobre. Les cintes, galons i llaçades eren recursos habituals per ornamentar les peces, així com els escots de berta per als vestits de nit. El coll adquirí també importància en el plantejament del vestit i assolí una alçada important. En els casos en que els cossos es cordaven amb botons, aquests esdevenien també ornamentals.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

Ver más +
Ver menos -

Ficha técnica

Número de inventario: 
5313
Tipo de prenda: 
Indumentaria civil femenina
Denominación de la prenda: 
Cuerpo
Etiqueta: 
no
Uso: 
Exterior
Tacto: 
Suave
Tipología de uso: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
Motivos floralesPedreriaBotones
Color: 
Violetas
Material: 
Seda

Bibliogafía

 

Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.

Valora