Capa de seda marrón con aplicación de flecos

El segle XVII deixà enrere la supremacia d’Espanya i d’Itàlia en el vestit, i fou França la que imposà a Europa la seva prosperitat i imatge de moda.

Entre 1625 i 1670 la moda prengué unes formes i uns recursos en paral·lel al barroc. No escapà, doncs, del virtuosisme, l’artificialitat, el preciosisme i la cerca de moviment que caracteritzaren les corrents artístiques del moment. A partir de 1670, però, hi hagué un retorn a la claredat i al classicisme, que en el vestit fou molt evident, donant lloc a la moda del segle XVIII.

El període entre les darreries del segle XVI i el principi del segle XVII denotava encara certa continuïtat amb el període anterior. Les dones seguien vestint amb l’anomenat verdugado francés, mentre que els homes vestien calces i camisa com a roba interior, calçons i gipó amb faldeta (o faldó), sovint amb gorgera o cuello de lechuguilla, sobre-gipó (anomenat també cuera) i, finalment, una peça d’abric, com podia ser l’anomenada “roba”. Tot i així, la figura masculina perdé cert volum respecte al segle anterior: el gipó perdé el farcit, la bragueta (element amb una important presència durant el període anterior) desaparegué, les gorgeres perderen volum.

A partir de 1625 i fins aproximadament 1670 el vestit masculí es feu més lleuger, perdent l’ornamentació sobrecarregada que el caracteritzava, tot i que mantenia encara alguns recursos com les ganivetades a la roba. La silueta es feu molt més trapezoïdal, perdent rigidesa. Les espatlles queien, remarcades pel coll de valona, que substituïa la gorgera, els calçons s’allargaven i es feien també més amples. Fins i tot el pentinat es feu menys rígid: els cabells i el bigoti queien flonjos sobre la cara.

En aquest període cal destacar que el rei Enric IV de França promogué la indústria de la seda, per la qual cosa aquesta esdevingué molt present en la indumentària tant femenina com masculina. Això, acompanyat amb la pèrdua d’influència de la moda espanyola, que advocava per l’austeritat, feu que el luxe s’estengués.

Entre 1650 i 1675 s’incorporaren els rhingraves, una mena de faldilla-pantaló masculina que generava una silueta completament piramidal. Aquesta silueta s’accentuava per l’ús de perruques llargues i arrissades en els homes. En aquest període, els gipons masculins reduïren la llargada, fent-se molt curts i deixant veure la camisa per sota.

Pel que fa a la moda femenina del període, és interessant observar que també havia pres aquesta tendència més suau en la línia, més terrenal i més tova. L’escot era ovalat i generalment cobert per una valona. Les dones es vestien amb una superposició de capes o vestits, amb mànigues molt amples, espatlles caigudes i faldilles sense cap tipus d’estructura interior.