Vestido largo de terciopelo de seda negra

En els anys cinquanta s’assistí a la progressiva ruptura de l’aïllament internacional espanyol de la mà de l’Acord amb els Estats Units (1953) i de la seva inclusió en diferents organitzacions com la UNESCO (1952), la ONU (1955) o la OECE (1958). Relacionant tot això amb la situació econòmica interna més pròspera, en què desaparegueren les cartilles de racionament i irrompé el turisme com a factor de desenvolupament a gran escala, s’anà creant un marc social més propens a la penetració de les modes internacionals. S’anà suavitzant l’austeritat de la dècada anterior i es flexibilitzà l’autarquia. Al fenomen del cinema com a difusor de les modes en dècades anteriors s’hi havia sumat la televisió, les emissions de la qual començaren a Espanya el 1956.

El vestit espanyol durant la dècada dels cinquanta seguí, per un costat, el New Look de Dior, tendència que observà la burgesia, i per altre costat, l’estil americà del American Look, sorgides ambdues tendències en la segona meitat de la dècada anterior, i finalment les creacions de Balenciaga, que vestia a l’aristocràcia. Els anys cinquanta suposaren la consagració del dissenyador Balenciaga. Aquests dissenyadors marcaren una estètica sofisticada i elegant, de vestits cenyits a la cintura que ressaltaven les formes femenines, amb gust pels estampats llampants, les iridiscències i complements a joc (barrets d’ala ampla, vels, guants fins al colze, bosses de mà, jaquetes entallades, boleros, capes, llaços i mocadors). Tot plegat fou creat en un context de postguerra, per a desmarcar-se de les línies rectes i l’austeritat de les dècades anteriors. Altres dissenyadors a ressaltar en aquest moment foren: Jacques Fath (1912-1954), Pierre Balmain (1914-1982) i Oscar de la Renta (1932-2014).

El vestit masculí experimentà poques variacions sobre el que ja es feia des de feia uns vint anys. Els canvis que es van veure en les jaquetes foren en l’amplada d’espatlles i solapes, el tall més o menys cenyit, el nombre de botons o les obertures (dues laterals, una central o sense obertures).

Un nou estil va ser el dels Rockers, amb jerseis i faldilles de vol complet, les noies, i texans, samarreta i jaqueta de cuir, els nois.

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.