Cos de vellut de seda negre
Cos de vellut de seda negre
Cos de vellut de seda negre. Coll rodó, de tira amb una solapa girada per darrere, mostrant una punta. Màniga llarga, bufada a l’espatlla i acabada en un puny estret, una mica acampanat per sobre la mà, tapant-la. Cos curt, acabat amb punta per davant i per darrere, una mica més llarg per davant. El cos mostra dues solapes, imitant una jaqueta, i a sota, al pit, una peça molt senzilla de tul de seda negra, igual que a la resta. Les solapes estan ornamentades amb una aplicació de punta amb motius florals i vegetals, probablement elaborada a mà, que es troba al baix de davant i es va obrint a mesura que es separen les solapes per deixar veure el pit. El cos està folrat per dins, amb un altre cos, molt més senzill, que segueix el patró habitual. Obertura central, amb 15 gafets. Sobre aquest cos s’hi sobreposa la brusa de seda, aguantada amb dos gafets amagats sota la solapa. Les dues puntes de cada solapa es corden entre elles amb dos gafets més, pronunciant així la punta i fent que aquesta surti una mica enfora. Per darrere també s’acampana i s’acaba també amb una punta, una mica més curta. Totes les costures estan reforçades amb barnilles: 14 barnilles, 3 per banda, una central, dues laterals i 4 per les pinces. Els punts que aguanten les tres barnilles centrals i que es cusen a la cinta que cenyeix i aguanta la peça a la cintura estan molt ben fets, en forma d’estrella. Per sobrefilar s’ha fet amb fil de cotó blau cel, igual que aquestes puntes. Les costures estan obertes, i s’hi han fet les formes pertinents a les zones on la peça necessita més joc. A la cisa hi ha una dessuadora. L’esquena està tallada a partir d'una costura central i 2 costadets per banda, i per davant dues pinces a cada costat de l'obertura. La peça presenta certa influència medieval a la bocamàniga i al coll, amb la solapa girada enrere.
Vocabulari
Vellut
Teixit de seda, de llana, de cotó, etc., llis d’una cara i de l’altra cobert de pèl, curt, tallat.
Puny
Part o allargament de la màniga que cobreix el puny.
Gafet
Peça en forma de ganxo o croc que ficada dins d’una anelleta serveix per a cordar o descordar dues coses o parts d’una cosa. Gafeta: Anelleta per on es passa el gafet. Poden ser metàl•liques o bé fetes de fil.
Barnilla
Cadascuna de les làmines llargues, fortes i flexibles que formen l'armadura que sosté un paraigua, una ombrel·la, una cotilla, un ventall, etc. En el cas de les barnilles dels vestits, aquestes solien estar folrades o, en alguns casos, amagades a les costures o entre el folre i el teixit exterior de la peça. tot i que en un inici es feien de barba de balena (anomenades aleshores "balenes"), se'n troben també de metàl·liques, de celul·losa o altres materials.
Costadet
Part lateral del tors, tallada en diverses peces, que permeten entallar i ajustar la peça sobre el cos.
Pinça
Plec cosit per a estrènyer certes parts d'un vestit (TERMCAT)
Cisa
És la part inferior de la copa de la màniga per on es cus amb la resta del cos.
Dessuadora
Peça de roba, tira de cuir, etc., que es posa a la part interior de l’aixelleró, d’un barret, etc., perquè embegui la suor.
Tul
Teixit de seda, cotó o fibres sintètiques, transparent o translúcid, de malla reixada, fet generalment amb tres sèries de fils que fan, successivament, un d’ordit, i dos de trama. (DIEC)
Firma
Mme Lebrun Robes et Manteaux Barcelona
Madame Lebrun és una altra modista de la qual es té constància a través de les etiquetes localitzades a les seves creacions. D’ella s’han conservat dos cossos de gran riquesa i qualitat de confecció datats entre inicis de 1890 i 1910. Es tracta de dos models de vestits ben diferents: mentre un es manté en una línia sòbria, l’altre, confeccionat amb gases i tuls de seda rosa i amb aplicacions d’ornamentacions de llustrins, és una mostra de riquesa i modernitat. Les etiquetes duen dues inscripcions diferents: "MME LEBRUN ROBES ET MANTEAUX BARCELONA" i "BARCELONA. MADAME LEBRUN", corresponents probablement a dues idees de negoci diferenciades. En ambdós casos els acabats de les peces són impecables: les costures a l’interior s’han sobrefilat a mà, amb puntades petites i molt regulars, sempre cap a la mateixa direcció, i les dues peces mostren unes característiques semblants en les tècniques emprades per tal de donar l’acabat. La cinta interior, on hi apareix l’etiqueta estampada, està aguantada sobre les barnilles mitjançant unes puntades molt acurades, fent una forma estrellada que és igual en ambdós casos. Tenint en compte que modistes com Madame Lebrun solien tenir diversos treballadors al seu taller, en observar peces com aquestes es podria pensar que eren fetes per la mateixa persona, encarregada de fer determinats acabats, o bé que dins d’un mateix taller hi havia una sèrie de trets característics, definits per la modista mestressa, que s’havien de repetir en totes les peces que es realitzessin.
Malgrat que algunes de les referències trobades podrien fer pensar que es tractà d’una modista força cèlebre a l’època, és sorprenent la manca d’informació que es té d’ella. La primera notícia que arriba als nostres dies és a través d’un anunci de l’any 1891, en el que es feia saber que Carmen Malgá comunicava la instal·lació “de un taller de modas y confecciones y especialmente de toda clase de chaquetas y abrigos, en la calle de la Puerta del Ángel 25, 2º” la direcció del qual “lo mismo que el de la Ville de Lyon hasta ahora, corre a cargo de la acreditada modista Mme. Lebrun”. Això permet saber que Madame Lebrun havia treballat durant la dècada dels anys 80 del segle XIX al taller de confeccions anomenat Ville de Lyon i que a inicis de la dècada de 1890 fou escollida per l'empresària Carmen Malgá per tal de gestionar el taller de confeccions que acabava d’obrir, i l’anomenava “modista acreditada”. El mateix any 1891, en un altre anunci de “Modas y Confecciones de Carmen Malgá” es feia referència a que “el taller (...) está bajo la dirección de la inteligente modista Mme. Lebrun”. Seguint la seva pista, es pot observar com l’any 1893 ja s’havia establert per compte propi, ja que en un anunci de La Vanguardia es demanaven modistes oficiales per treballar amb la modista Mme. Lebrun, emplaçada a Rambla Catalunya, núm. 33, entresòl segona. L’any 1896 continuava a la mateixa adreça, i a l’Anuari Riera apareix inscrita com a “Modas” (barrets per senyores). Els anys 1897 i 1898 apareix anunciada entre les modistes i les “Modas”, però aquesta vegada en una nova adreça, a les Cortes, núm. 250. L’any 1899 es troba en dues adreces: Rambla Catalunya, núm. 33 entresòl i Cortes, núm. 250 entresòl 2a. A partir de 1900 Mme. Lebrun es trobava establerta al carrer Consell de Cent, núm. 344, 2n 2a, on apareix com a modista i com a “Modas”; i de fet, es té constància que tenia un taller propi per l'anunci aparegut a La Publicidad el 1901 en què s'indicava que es necessitavenes bones modistes oficiales i dues aprenentes per a Madame Lebrun, i l’adreça que es donava era precisament la de Consell de Cent, núm. 344.
Context
1890-1899
La dècada dels anys 90 del segle XIX fou una moment de canvis per a la figura femenina. La desaparició del polissó suposà per a la dona una nova dimensió del vestit. Tot i seguir encotillat, el vestit femení guanyà en comoditat i moviment i retornà a una silueta natural, desapareguda des de principis de segle. Tot i així, els canvis que es succeïren al llarg d’una dècada foren molts: l’aparició i la desaparició de la cua o la forma de les mànigues foren dos elements que s’anaren modificant amb rapidesa. La faldilla adoptà, a partir de 1893, una forma de corol·la, molt cenyida als malucs i fins als genolls i oberta cap al baix.
Paral·lelament, fou durant aquesta dècada quan es popularitzà el vestit-sastre. En aquest tipus de vestit s’emprava sovint la llana, mentre que per als altres s’usaven les sedes i els teixits molt lleugers, com crespons, batistes, mussolines i gases, recobertes d’ornaments i bordats. El gust pel recarregament de brodats va arribar a incloure el brodat en els vestits de carrer i en els vestits sastre des de 1897. El brodat de llustrins va aparèixer el 1899 recobrint els vestits de festa. Va ser molt usat a la dècada següent.
Tot i aquests canvis, a principis de la dècada encara es mantenien algunes reminiscències del polissó, amb un volum situat a la part posterior i línia plana i estreta frontalment. El cos es modificava amb la cotilla, que arribava fins als malucs i corbava el cos endavant. De fet, a partir de 1898 la cotilla fou un dels elements que més canvià respecte als anys anteriors.
La faldilla s’eixamplava des dels malucs, adquirint un gran diàmetre al terra. En aquesta dècada els malucs adquiriren la rellevància que havien perdut durant el període anterior de la moda del polissó, adoptant una forma de corol·la. En un primer moment aquesta forma s’aconseguí amb l’acumulació de plecs a la part posterior i no fou fins a finals de la dècada, vers 1898, que mitjançant el patronatge i el tall de la faldilla per peces, s’arribà a la veritable forma de corol·la, molt característica de la dècada posterior. Mentre el tronc es mantenia estret i ajustat, amb les espatlles estretes, les mànigues adquiriren volum a l’espatlla, creant un fort contrast amb la cintura estreta i en correspondència amb la forma acampanada de la faldilla, i arribaren a adquirir un volum molt exagerat vers 1895. Vers 1897 s’anaren desinflant fins a assolir un volum molt natural el 1899. El cos es dividia en dos volums molt marcats i units a través de la cintura, molt fina. Les mànigues no només es bufaven sinó que en alguns casos s’omplien de buata o es reforçaven amb volants d’entretela per dins per tal que adquirissin un volum més exagerat. Per tal de donar la forma adequada a les faldilles, i tenint en compte que no comptaven amb cap estructura interior, els enagos prengueren una gran importància en aquest moment.
Al cos, els colls eren molt alts, acabats amb puntes o blonda. Es posaren de moda jaquetes curtes i capes de colls molt alts, que permetien tapar les mànigues de fanal, així com les pells, que fins aquell moment havien estat reservades bàsicament als homes. Cap a finals de la dècada la figura començà a afinar volums, rebaixant-los a les mànigues i a la faldilla. La cotilla també es modificà, adquirint una línia serpentejant o en “S” que caracteritzaria la segona part del modernisme. Les solucions aplicades als cossos eren diverses però es mantingueren al llarg de la dècada. D’un costat l’anomenat “coll fichú” o coll creuat, que s’estructurava a partir de dues bandes que naixen de l’espatlla i que confluïen sobre el ventre i, de l’altra, els cossos formats a partir d’una torera o jaqueta falsa, que creava la sensació d’un cos de dues peces. Les dues solucions coincidien a donar al cos volum a la part superior i estretor a la cintura. Una altra variant dels cossos era la brusa, més senzilla de factura, però que seguia els patrons estructurals del cos. A finals de la dècada la cintura dels cossos pujà, fins a situar-se uns centímetres per sobre del melic.
L’ornamentació era de caràcter decorativista, aplicada, i de tendència naturalista i geomètrica. Un dels elements més habituals en les peces d’aquesta dècada són les aplicacions de granulat d’atzabeja en grans superfícies o en cintes brodades que després s’aplicaven directament al vestit i que creaven un joc de llums molt característics en el modernisme. Els farbalans de punta i blonda accentuaven el moviment de les sedes del teixit. La blonda aplicada era pràcticament sempre mecànica i el dibuix que es pot observar és, en alguns casos, típicament art nouveau, amb elements florals i vegetals estilitzats seguint línies sinuoses i ondulants. Els vestits de carrer estaven confeccionats amb teixits més senzills, de cotó a l’estiu o llana a l’hivern, i la decoració aplicada era menys profusa. S’observen puntes, blonda i aplicacions de guipur. La combinació de diferents tipus de teixits que creen jocs de textures i colors, era també habitual.
...
El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.
Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.
La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.
Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.
L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...
Fitxa tècnica
Saber-ne més
Hemeroteca
Bibliografia
- ALISON, G. Victorian & Edwardian fashion : a photographic survey, New York : Dover Publications , 1981
- BERNIS, C. “El traje burgués”, A: Menéndez-Pidal, G. La España del Siglo XIX vista por sus contemporáneos, vol. I, Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1988.
- BOEHN, M. VON, La moda. Historia del traje en Europa desde los orígenes del Cristianismo hasta nuestros días, vol V (1790-1817), vol VI 6. (1818- 1842) i vol VII (1879-1914.) Barcelona, 1928.
- BOUCHER, M. Historia del traje en occidente, Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2009.
- BOUCHER, M. 20.000 years of fashion, 2001 (1964).
- CALLAN, G. O’HARA, DONOVAN, C. Enciclopedia de la moda : desde 1840 hasta nuestros días. Barcelona : Destino , 1989
- Burke, Doreen Bolger, et al. In Pursuit of Beauty: Americans and the Aesthetic Movement. Metropolitan Museum
- CASAL-VALLS, L. “Definició de dues tipologies de vestit a través del seu ús històric: la indumentària d'arrel tradicional i el vestit d'inspiració internacional”, Emblecat, revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica. Art i societat, n.4 (2015), pp. 23-36.
- CASAL-VALLS, L. “Entre l' exclusivitat i la democratització del vestit. Apunt sobre els inicis del disseny de moda a Catalunya”, Revista de Catalunya, n. 286 (2014), pp. 157-175
- CASAL-VALLS, L. “Gust i consum d’imatge al segle XIX: el vestit”, Emblecat, revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica. Art i societat, n. 2 (2013), pp. 71-82
- CASAL- VALLS, L. “La historia del vestido como historia de producto: productor, consumidor y objeto”, Seminari “Modernos a pesar de todo”, Fundació Història del Disseny, Barcelona, febrer 2016.
- COSGRAVE, B. Historia de la moda: desde Egipto hasta nuestros días. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2005.
- De crinolinas y polisones: indumentaria y moda femenina a finales del siglo XIX: MUBAM, Museo de Bellas Artes de Murcia: 24 de noviembre 2005 - 8 enero 2006, Sala de exposiciones temporales. Textos, Mª Paz Soler Ferrer, Mª Ángeles Gutiérrez Garca. Murcia: Dirección General de Cultura, 2005
- Dictionnaire international de la mode. Collectif sous la direction de Bruno Remaury et Lydia Kamitsis; avec la collaboration de Nadine Coleno. Paris: Editions du Regard, 2004.
- ENTWISTLE, J. El cuerpo y la moda: una visión sociológica, Ed. Paidós, Barcelona, 2002
- HUNNISETT, J. Period Costume for Stage & Screen: Patterns for Women's Dress, 1800–1909. London: Unwin Hyman, 1988.
- JOHNSTON, L. La moda del siglo XIX en detalle. En col•laboració amb Marion Kite y Helen Persson; fotografies de Richard Davis; dibuixos de Leonie Davis. Barcelona: Gustavo Gili, cop. 2006.
- KOENIG, R. La moda en el proceso de civilización, INSTITUTO DE ESTUDIOS DE MODA Y COMUNICACION, Valencia, 2002
- La MODA en el XIX: [exposició], Madrid: Subdirección General de Promoción de las Bellas Artes; Sevilla: Consejería de Cultura, 2007 Catálogo de la exposición celebrada en el Museo de Artes y Costumbres Populares de Sevilla de octubre de 2007 a enero de 2008
- La mode en France 1715-1815. De Louis XV à Napoléon Iº, Exposició organitzada per Musée National de Kyoto i Kyoto Costume Institute, París, 1990
- LAVER, J. Breve historia del traje y la moda. Madrid: Ediciones Cátedra, 1988.
- LIPOVETSKY, G.; ROUX, E. El lujo eterno. De la era de lo sagrado al tiempo de las marcas. Barcelona, 2004
- MARTÍNEZ BARREIRO, A.M. “La moda en las sociedades avanzadas”. A: Papers: revista de sociología. n. 54 (1998), pp. 129-137.
- MATTHEWS DAVID, A. Fashion Victims: The Dangers of Dress Past and Present. Londres: Bloomsbury, 2015.
- MC DOWELL, C. Histoire de la Mode Masculine, Éditions de la Martinière, 1997
- MENÉNDEZ PIDAL, G.; BERNIS, C: “El traje burgués” A: La España del Siglo XIX vista por sus contemporáneos, Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1988. V. 1 ; pp. 456-479
- Modes et Revolution, Musée de la Mode et du Costume, Palais Galliera, París, 1789
- MOORE, D. L. Fashion Through Fashion Plates, 1771–1970. London: Ward Lock, 1971.
- PASALODOS, M. “Algunas consideracions sobre la moda en la Belle Époque”, Indumenta: revista del Museo del Traje. n. 0 (2007), pp. 107-112
- PENA, P. “Indumentaria en España: el periodo isabelino (1830-1868)”. Indumenta: revista del Museo del Traje. n. 0 (2007), pp. 95-106.
- PENA, P. “La moda en la Restauración, 1868-1890”, Indumenta, n. 2, 2011, pp. 6-34.
- PENA, P. El traje en el Romanticismo y su proyección en España (1828-1868). Madrid: Ministerio de Cultura, Secretaría General Técnica, Subdirección General de Publicaciones Información y Documentación, 2008
- PUERTA ESCRIBANO, R. La segunda piel: historia del traje en España: del siglo XVI al XIX. Valencia: Biblioteca Valenciana, 2006. 3
- The Age of Napoleon. The Metropolitan Museum of Art, Nueva York, 1999.
- TOUSSAINT-SAMAT, M. Historia técnica y moral del vestido, Madrid: Editorial Alianza, 1994.
- WINGFIELD, L. English costume and fashion from the conquest to the regency. London : Hope and Co. , [1884?]
- Full de sala del Museo del Romanticismo de Madrid, dedicada a la moda femenina del segle XIX
- Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.