Casaca de terciopelo de seda roja

Entre 1716 i 1730, aproximadament, el vestit femení perdé la rigidesa dels anys de principis de segle i prengué una forma molt més tova i lleugera. Era el vestit volant o vestit andrienne (ja que sembla ser que estava inspirat en el teatre, en la obra Àndria de Terenci), tot i que és popularment conegut com vestit Watteau, del nom del pintor. Es tractava d’una bata ampla, amb una gran acumulació de roba a la part posterior, també anomenat plec Watteau. Les mànigues, amples, presentaven plecs verticals fins a la bocamàniga, on els plecs es disposaven horitzontalment. A partir dels anys 20, sota el vestit volant s’hi col·locava un mirinyac de forma ovalada.

De fet, a partir d’aquest moment es pot començar a parlar del vestit “a la francesa”: un vestit més estret al cos, dominat pel mirinyac a la faldilla, que com a característica principal, mantenia els plecs posteriors, donant així volum a la faldilla i acabant amb cua. L’ornamentació era molt més profusa que en la dècada anterior. Les mànigues reproduïen les de principis de segle, amb la forma acampanada a la bocamàniga, amb un o més volants.

Convivint amb el vestit “a la francesa”, però, s’hi trobaven també cossos o gipons, molt més estrets, a mode de casaca curta femenina, anomenada també caraco o pierrot, que eren molt més còmodes.

El vestit masculí segueix la línia de la dècada anterior: La casaca era força ample, amb grans faldons i grans butxaques, es podia cordar sencera per davant i arribava fins als genolls. Generalment, però, es duia descordada. En aquesta època, la casaca tenia coll caixa i sovint els punys s’acabaven amb un puny girat molt ample, aguantat per botons. Cap a 1720 la casaca amplia el vol dels faldons, afegint-hi una peça plegada, a mode de gaia, que donava més vol als faldons.

...

El segle XVIII, dominat encara per l’absolutisme monàrquic, ha quedat com un dels períodes més icònics en la història de la moda. Els estaments nobles i la vida cortesana feren, del vestit i la toilette, un dels passatemps favorits, mostrant el gust per al luxe i la fantasia tant en vestits femenins com masculins. De la mateixa manera, l’aparició d’una burgesia enriquida, formada per artesans, comerciants i banquers, feu que el consum del vestit s’estengués més enllà de la Cort, ja que també ells buscaven significar-se amb el luxe i la pompa.

Aquest augment de la demanda comportà un gran desenvolupament de les indústries tèxtils i una important diversificació. Hi hagué una millora en la maquinaria i moltes innovacions en els tints i els colors, que eren més matisats, de tons més suaus i d’un ventall més ampli.

Durant aquest segle el vestit masculí s’estabilitzà, fent-se cada vegada més sobri, mentre el femení es feia cada vegada més sensual i delicat.

Pel que fa a la roba interior femenina, les dones vestien una camisa llarga amb mànigues i uns enagos. A sobre del cos duien cotilla sense mànigues, reforçada amb balenes i lligada amb cordons. Les cames es cobrien amb mitges, però aquestes no quedaven a la vista i per tant tenien menys importància que les dels homes.

La roba interior masculina estava composta per una camisa de màniga llarga amb coll, i calçotets fins als genolls, generalment de lli. Les cames es cobrien amb mitges de seda, llana o cotó. Sovint, sobre la camisa, en els casos dels homes de classes benestants, es duia una camisola de teixit més fi amb una ruixa a l’obertura davantera, que sobresortia per sobre l’armilla.

El vestit exterior es composava de calçons, que deixaven veure les mitges, armilla o jupa i casaca. Sobre la camisa, els homes rics duien una camisola amb una ruixa a l’obertura davantera que sobresortia per sobre l’armilla.