Jubón de terciopelo de color granate

La indumentària femenina tendeix a una major simplicitat, dominada per la influència anglesa, i pel gust per la vida al camp i pels passejos. Els vestits femenins es feren més lleugers i una mica més curts, permetent així més llibertat de moviment. El vestit “a la francesa” es reservava per la cort, seguint la línia de les dècades anteriors: un vestit més estret al cos, dominat pel mirinyac a la faldilla, que, com a característica principal, mantenia els plecs posteriors, donant així volum a la faldilla i acabant amb cua. Les mànigues eren estretes fins al colze, d’on sortia un farbalà o punta.

El vestit a l’anglesa consistia en una bata o vestit sencer que incorporava barnilles, pel la qual coa es podia prescindir de cotilla i de peto. La cintura acabava en punta per la part posterior i tenia escot ampli, sovint tapat amb un mocador. Podia confeccionar-se de seda o bé de cotó estampat. Aquesta tipologia de vestit no s’emprava mai com a vestit de gala.

A partir de 1770 es començaren a diversificar les peces i la tipologia dels vestits. Així trobem, per exemple, el vestit redingot vers 1785. Es tractava d’un vestit inspirat en el redingot masculí, estructurat amb cos rígid, cordat amb botons o llaçades per davant, amb coll i solapes sobre les espatlles. La faldilla es duia sobre una altra faldilla interior que quedava a la vista. A finals del segle els esdeveniments històrics i polítics donaren nom a alguns vestits, com el vestit “a l’insurgent”, que consistia en aixecar les puntes enrere de la sobrefaldilla i deixar veure el folre.

Vers 1778-1779 es van posar de moda els vestits de camisa i “a la criolla”, de formes suaus i més senzilles. Eren confeccionats amb gasa de seda o amb mussolina, amb fons de tafetà i cenyits a la cintura amb una llaçada o écharpe. Una altra tipologia de vestit que s’oposava també als cossos embalenats fou el vestit fourreau.

Entre 1790-1799, en els últims anys del segle, la tendència de simplificació del vestit femení i de naturalització del cos arribà al seu colofó. El vestit directori, que prefigurava la moda imperi que obriria el segle XIX, retornava a la senzillesa del vestit drapejat de l’antiguitat clàssica. Vestits túnica, de teixits suaus i fins, com les mussolines, queien sobre el cos femení alliberat de qualsevol estructura interior. Aquesta tendència d’abandonament de l’ornament excessiu, que s’havia iniciat amb els vestits camisa o vestits fourreau fou el fruit del canvi social profund que comportà la Revolució Francesa.

Aquests canvis tan radicals que s’observaven en el vestit femení, tenen un paral·lelisme menys  dràstic en la moda dels homes. El vestit masculí tendeix a estilitzar la figura, desplaçant el volum enrere. Les mànigues són cenyides, el coll recte. La jupa o armilla és curta, oberta al baix i cordada per una sola fila de botons. Els calçons s’ajusten just per sota del genoll amb una sivella. La influència de la moda anglesa també té repercussió en el vestit masculí, que pateix una simplificació: menys colors, més sobrietat, més rigidesa. A partir de 1795 es posen de moda els teixits a ratlles.

...

El segle XVIII, dominat encara per l’absolutisme monàrquic, ha quedat com un dels períodes més icònics en la història de la moda. Els estaments nobles i la vida cortesana feren, del vestit i la toilette, un dels passatemps favorits, mostrant el gust per al luxe i la fantasia tant en vestits femenins com masculins. De la mateixa manera, l’aparició d’una burgesia enriquida, formada per artesans, comerciants i banquers, feu que el consum del vestit s’estengués més enllà de la Cort, ja que també ells buscaven significar-se amb el luxe i la pompa.

Aquest augment de la demanda comportà un gran desenvolupament de les indústries tèxtils i una important diversificació. Hi hagué una millora en la maquinaria i moltes innovacions en els tints i els colors, que eren més matisats, de tons més suaus i d’un ventall més ampli.

Durant aquest segle el vestit masculí s’estabilitzà, fent-se cada vegada més sobri, mentre el femení es feia cada vegada més sensual i delicat.

Pel que fa a la roba interior femenina, les dones vestien una camisa llarga amb mànigues i uns enagos. A sobre del cos duien cotilla sense mànigues, reforçada amb balenes i lligada amb cordons. Les cames es cobrien amb mitges, però aquestes no quedaven a la vista i per tant tenien menys importància que les dels homes.

La roba interior masculina estava composta per una camisa de màniga llarga amb coll, i calçotets fins als genolls, generalment de lli. Les cames es cobrien amb mitges de seda, llana o cotó. Sovint, sobre la camisa, en els casos dels homes de classes benestants, es duia una camisola de teixit més fi amb una ruixa a l’obertura davantera, que sobresortia per sobre l’armilla.

El vestit exterior es composava de calçons, que deixaven veure les mitges, armilla o jupa i casaca. Sobre la camisa, els homes rics duien una camisola amb una ruixa a l’obertura davantera que sobresortia per sobre l’armilla.