Chaleco de terciopelo de seda roja y negra con motivos vegetales

Si el període anterior es caracteritzà per una silueta inflada i de volums molt marcats, a poc a poc aquests anaren perdent rigidesa i es desplomaren. Tant el vestit dels homes com el de les dones perdé volum, desinflant-se.

La moda femenina perdé la silueta triangular i ara seguia més aviat la línia d’una gota d’aigua. Les mànigues, tot i que mantenien un volum exagerat, en aquest moment caigueren de l’espatlla per sota del colze i accentuaren la corba de les espatlles, que sovint es reforçava amb un coll tou, que queia per sobre les espatlles. Els peus, que en la etapa anterior quedaven a la vista, s’amagaven. El cos seguia sent menut, però la faldilla havia perdut volum i rigidesa, fet que naturalitzava la figura femenina respecte a l’etapa anterior. Els pentinats, que havien estat també alts, ara eren baixos. Els cossos dels vestits es tallaven en forma de V, amb els costadets corbats i marcats. Cap a 1840 les faldilles lluïren de nou grans crinolines.

A poc a poc els homes havien anat abandonant el preciosisme en el vestit, i ara, pràcticament la única peça on es mantenia una certa fantasia era a les armilles, que prenien el protagonisme. A mitjans de segle, però, l’home abandonà definitivament tota fantasia i virtuosisme en el vestit a favor d’una imatge uniforme, que en història de la moda s’ha anomenat “la gran renúncia”.

Durant aquest període el vestit masculí quedà fixat: pantalons, armil·la i una peça de sobre que podia ser un frac, una levita o un esmòquing, ara de solapes estretes. Els pantalons podien ser amples o estrets. Vers 1842 apareixeren els pantalons de quadres, alternats amb els llisos i els pantalons de ratlles. A poc a poc la silueta masculina s’anà suavitzant.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...