Cuerpo de vestido de terciopelo

Aquest segon període fou el que va precedir els inicis de la moda posterior, anomenada per la historiografia tradicional “modernista”. Estilísticament es trobava encara dins la moda del polissó, tot i que incloïa diversos canvis pel que fa a la silueta general. El vestit anà evolucionant cap a una nova concepció del cos femení i, tot i no perdre el polissó fins a les darreries de la dècada, s’observa que aquest perdé part del seu volum. L’estructura del vestit era menys brusca que en la dècada anterior pel que fa als volums, però, en canvi, la línia fou més severa. El cos s’entallà a la figura femenina i el tall baixà fins més avall del ventre amb una forma apuntada, de vegades dividida en dos. El coll, alt, feia més esvelt el bust i mantenia el cap apartat de la resta del cos. Les mànigues es mantenien estretes, adaptades a les formes naturals dels braços. La moda adquirí un posat rígid en comparació amb l’ondulació i el joc de moviments barroquitzants del període anterior. Els cossos eren més rígids, més estrets i embarnillats. Les peces de festa podien anar escotades, amb un coll en forma de V i emprar jocs de transparències. En general, però, es tractava d’un vestit que empresonava el cos femení aïllant-lo de l’exterior, tot i deixar-ne intuir les formes. Sovint, de la part posterior sortien dues aletes molt llargues, que quedaven situades sobre el polissó.

Les espatlles reduïren llargada, com ja s’havia apuntat a finals del període anterior. Les faldilles perderen volum, retornant a unes línies geomètriques i rectes. Es perdé el joc bicolor dels teixits en voga durant el període anterior i es recuperà el color uniforme, amb aplicació d’ornamentació. En alguns casos es podien utilitzar dos teixits de textures diferents d’un mateix color i així donar un joc de profunditats i volums. Cap a 1883 se li afegí una mitja cua, a moda de llagosta marina i que en alguns casos era mecànica i es podia allargar o escurçar. La línia de la silueta era diagonal. A partir de 1884 el polissó perdé volum i la cua s’escurçà. L’ornamentació era de caràcter decorativista, tot i que es situava en punts clau de l’estructura del vestit, sense que es tractés d’una decoració exuberant ni tampoc desmesurada. Es troben molts elements de caràcter floral i vegetal, de vegades brodats al teixit, o bé passamaneria aplicada. Es combinaven diversos teixits per tal de crear un joc de textures i sovint es recreava una brusa amb un bolero o una jaqueta a sobre. Les cintes, galons i llaçades eren recursos habituals per ornamentar les peces, així com els escots de berta per als vestits de nit. El coll adquirí també importància en el plantejament del vestit i assolí una alçada important. En els casos en que els cossos es cordaven amb botons, aquests esdevenien també ornamentals.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...