Abrigo negro con aplicaciones de guipour y pasamanería

La moda femenina d’aquest període continuà deudora del segle anterior, estretament vinculada amb l’artificialitat i l’excés. Encara es volia marcar la silueta en forma d’“essa” a través de la cotilla que s’ajustava a la cintura, donava volum a l’esquena, potenciava els costats i els malucs, i destacava el bust en forma de pit de colom (“pigeon breast”). La faldilla moldejava els costats, s’obria a partir dels genolls cobrint els peus i arrossegant-se per terra, en forma de corol·la. El vestit sastre, sorgit en l’anterior centúria, tingué una gran presència al llarg del segle XX, i anà augmentant gradualment la seva comoditat.

En aquesta dècada es produí una renovació en el vestit. Coincidint amb la Belle Époque, moment de gran fantasia, luxe i malbaratament en la societat europea del moment, que aproximadament durà fins a la primera guerra mundial. La línia en “essa” anà donant pas a la primacia de la recta i la verticalitat. Predominaven els grans barrets plans. Destacaven els vestits-folre, de línies rectes i la cintura alta, pròpia de les modes neoclàssiques d’estil imperi, encara que més relacionat amb la fase final d’aquesta moda per la inclusió de guarniments, en franges generalment en la part inferior, estampats – amb motius orientals– o volants, així com cua en algunes ocasions.

Grans figures d’aquestes modes foren la britànica Lucile, lady Duff-Gordon, i els francesos Jean Paquin i Paul Poiret. Aquest darrer uní les citades modes franceses de finals del segle XVIII i principis del XIX amb la decoració orientalista. El seu gran èxit fou l’eliminació de la cotilla cap al 1908.

A Espanya, seguint la nova tendència classicista, dissenyà vestits i teles Mariano Fortuny Madrazo (1871-1949), fill del pintor Mariano Fortuny (1838-1874). Els seus models més coneguts foren Knossos (1906) i Delfos (1907).

Tal com s’anunciava ja des de la segona meitat del segle XIX, la uniformitat fou la nota fonamental que en el segle XX definí el vestit masculí. A aquest aspecte s’hi uní la funcionalitat, valor que va difondre al continent la forma de vestir anglesa des de finals del segle XVIII, així com l’extensió de les peces esportives, amb origen també britànic. La jaqueta fou adoptada per totes les classes socials, fins i tot les treballadores, que la portaren en substitució de la brusa. En sentit invers, és interessant assenyalar una moda que cap a 1900 va recaure en la indumentària de les classes mitjana i alta, revestint-la de cert aire popular, visible en l’ús de jaqueta entallada i curta, el pantaló ample per la part baixa, el coll curt de la camisa, el mocador de seda al coll o la col·locació del barret fort (bombín) inclinat cap a davant, a més d’un pentinat que deixava caure diversos flocs de cabell sobre el front. Sobretot s’utilitzava una capa curta amb esclavina i folre de vellut verd o vermell, a voltes brodada, coneguda com pañosa.

Els vestits de cerimònia seguiren essent el frac, l’esmoquin i la levita per actes diürns, si bé aquesta darrera desaparegué després de la Primera Guerra Mundial. El vestit o tern es componia de les mateixes peces que l’integraven en el darrer terç del segle XIX: jaqueta, armilla – en ocasions de piqué blanc, especialment en el vestit de cerimònia– i pantaló.

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.