Chaqueta estampada con flores primaverales

La dècada dels setanta a Espanya acusà les tendències de la moda internacional de l’època, en què primaven valors com l’elegància enfront la major androgínia dels seixanta. Es reivindicà la feminitat de dècades anteriors amb cert aire conservador, així com el cànon de bellesa esvelt, d’acord amb la preconització de la vida sana i l’esport. Arrel d’això hi hagué una important presència de la roba esportiva en la indumentària. Un altre fenomen nou va ser l’ostentació de la marca en aquesta roba. La minifaldilla entrà en desús, es preferí la maxifaldilla o la midi. Tornaren a aparèixer les sabates amb plataforma dels anys trenta.

En aquests anys nasqué la Moda Adlib, col·lectiu eivissenc d’inspiració popular i mediterrània d’àmbit balear. En els seus orígens les seves creacions varen ser impulsades per la princesa iugoslava Smilja Mihailovitch. Es tractava d’un estil de moda en què primava el color blanc i els teixits naturals i artesans, amb superposició de puntes i gases sobre teixits més ferms. Entre els seus membres fundacionals es troben les següents firmes: Artis, Cantonada, Juanita Díaz o Pandora. Aquesta tendència segueix viva encara actualment tant a Espanya com a altres països.

Des dels anys setanta els dissenyadors prestaren més atenció a la indumentària masculina. Prengué força el fenomen de l’ostentació de la marca en la roba d’esport i esportiva. Així, alguns creadors de moda especialitzada en vestit femení confeccionaren també per a l’home. Va ser el cas de Berhanyer, Pertegaz, Miquel Díaz, Jesús del Pozo, Antonio Miró o Adolfo Domínguez, Josep Ferrer, Antonio Meneses, entre d’altres.

Com també es veia en la indumentària femenina, des d’aquesta dècada es tendí a recuperar usos de moments anteriors, que tornaren cíclicament. En el vestit masculí per norma general es limitaren a detalls com els tipus de colls de camisa, la línia de les espatlles, les obertures i el número de botons de les jaquetes, l’amplada i longitud de les corbates, etc.

Els sobretots o abrics tendiren, com la resta de peces, a la funcionalitat. Es difongueren els de llargada mitjana, tipus tres quarts, els tabards, o les trenques, que tenen el seu origen en l’uniforme militar britànic.

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.