Casaca brocada amb pitrera de color verd
- Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
- Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
- Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
- Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
- Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
- Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
Casaca brocada amb pitrera de color verd
Casaca brocada amb pitrera, amb fons d’acanalat contramostrat de seda de color verd i amb motius espolinats que creen una decoració molt elaborada. Davant està confeccionada amb dues peces que formen el cos i dos faldons. Té ampli escot decorat amb punta i obertura en forma de V que arriba fins a la cintura on hi ha dos botons a cada costat folrats amb fil d’argent. El cos acaba en pic en la seva unió amb el faldó. L'esquena té dues peces amb una altre amb forma de triangle afegida a la costura central i dos faldons. La part inferior acaba en pic amb els faldons units deixant una obertura al centre. Aquests faldons; els dos de davant i els dos de darrere tenen ampli vol i plecs en la seva unió als laterals on surten d'un botó situat a la cintura folrat amb fil d'argent. Les mànigues tenen forma al colze i una àmplia volta postissa amb plecs, forma de destral i un volant de punta que decora el seu perímetre.
La pitrera està formada per tres peces; una central amb forma triangular i dues laterals de perfil més recte, està decorada a la part superior amb la mateixa punta que l’escot de la casaca i té cosides dues cintes de seda de color verd a cada costat. L’interior del cos i la pitrera estan folrats amb tafetà de seda de color vermell.
La decoració de la casaca està realitzada amb fil de seda sense torsió aparent i dos tipus del fil metàl.lic: frisé i entorxat amb làmina de plata que envolta una ànima de seda. El disseny és de l’estil de Jean Revel, un dissenyador que va posar de moda aquest tipus de composicions tan suntuoses amb passatges graduats d’un color a l’altre accentuant així la il.lusió en el resultat. Aquesta tècnica reb el nom de "berclé" o "point rentré". També apareixen flors naturals, conquilles marines, plomes de paó, i una cascada que ocupa la part central de la pitrera.. Descripció tècnica extreta de la base de dades IMATEX, del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa
Vocabulari
Brocat
Teixit en la fabricació del qual entren fils d’argent o d’or o d’ambdós metalls, especialment teixit en què aquests fils formen una decoració sobre una tela de base de seda.
Tafetà
Lligat fonamental de plana. Teixit en què trama i ordit s'entrecreuen un a un.
Acanalat
Lligat en què els cordons superficials produïts per les bastes d’ordit o de trama són separats per unes canals ben pronunciades. (DIEC)
Faldó
Part d’una peça de vestir, o de l’armadura antiga, que penja sense cenyir-se al cos. (DIEC)
Pitrera
Tros de tela més o menys llarg i ample que cobreix la part superior del pit o bé part anterior de la camisa o d’una altra peça.
Firma
Desconegut
Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.
Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.
Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.
És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.
Context
1731-1769
Entre 1731 i 1769, aproximadament, la moda femenina era continuista respecte al període anterior, amb la presència dels vestits “a la francesa”, molt ornamentats, amb les bates amb cua sobreposades a les faldilles, igualment ornamentades.
A partir de 1750, però, les modes angleses començaren a arribar a França. Es tractava de formes de vestir més còmodes, que permetien més moviment i que, per tant, estaven reservades sobretot a la vida quotidiana. El cos era curt, embarnillat i acabat amb perfils apuntats o arrodonits tant per davant com per darrere. Sovint acabava amb un faldó, que quedava col·locat sobre una faldilla, lleugerament més curta i que permetia, per tant, caminar millor.
El mirinyac emprat a l’època era pla per davant i arrodonit per darrere i conferia a la figura femenina una silueta semblant a la del polissó del segle XIX.
El vestit masculí es va ajustant al cos, la casaca es va obrint per davant i recollint per darrere, i perd volum als faldons. L’armilla s’escurçà, deixant dues puntes obertes per davant. Es cordava amb una sola fila de botons. Els calçons també es van ajustant a les cames. A partir de 1760 comencen a aparèixer els colls girats a les casaques.
...
El segle XVIII, dominat encara per l’absolutisme monàrquic, ha quedat com un dels períodes més icònics en la història de la moda. Els estaments nobles i la vida cortesana feren, del vestit i la toilette, un dels passatemps favorits, mostrant el gust per al luxe i la fantasia tant en vestits femenins com masculins. De la mateixa manera, l’aparició d’una burgesia enriquida, formada per artesans, comerciants i banquers, feu que el consum del vestit s’estengués més enllà de la Cort, ja que també ells buscaven significar-se amb el luxe i la pompa.
Aquest augment de la demanda comportà un gran desenvolupament de les indústries tèxtils i una important diversificació. Hi hagué una millora en la maquinaria i moltes innovacions en els tints i els colors, que eren més matisats, de tons més suaus i d’un ventall més ampli.
Durant aquest segle el vestit masculí s’estabilitzà, fent-se cada vegada més sobri, mentre el femení es feia cada vegada més sensual i delicat.
Pel que fa a la roba interior femenina, les dones vestien una camisa llarga amb mànigues i uns enagos. A sobre del cos duien cotilla sense mànigues, reforçada amb balenes i lligada amb cordons. Les cames es cobrien amb mitges, però aquestes no quedaven a la vista i per tant tenien menys importància que les dels homes.
La roba interior masculina estava composta per una camisa de màniga llarga amb coll, i calçotets fins als genolls, generalment de lli. Les cames es cobrien amb mitges de seda, llana o cotó. Sovint, sobre la camisa, en els casos dels homes de classes benestants, es duia una camisola de teixit més fi amb una ruixa a l’obertura davantera, que sobresortia per sobre l’armilla.
El vestit exterior es composava de calçons, que deixaven veure les mitges, armilla o jupa i casaca. Sobre la camisa, els homes rics duien una camisola amb una ruixa a l’obertura davantera que sobresortia per sobre l’armilla.