Gipó d'otomà de seda
- Museu de Lleida: diocesà i comarcal(cc-by-nc-nd 4.0) Museu de Lleida: diocesà i comarcal
Gipó d'otomà de seda
Cos amb escot en forma de V i obertura central al mig. Consta de dues peces que es perllonguen pels costats fins a unir-se als costats laterals de l'esquena, amb el baix arrodonit i acompanyat per quatre merlets cadascuna. La part del darrere són dues peces unides per una costura central fins als baixos; a cada costat porta encapsulada una barnilla de 42 cm. Acaba amb una llengüeta que sobrepassa la llargada dels merlets, i al costat hi ha dos merlets més. En total el gipó està format per catorze merlets polits amb una cinta salmó. Les mànigues són ajustades de tres quarts, guarnides amb una cinta salmó de seda llavorada, prisada al voltant del baix de la bocamàniga. Folrat de lli o cotó de color natural. La majoria dels gipons segueixen un mateix tipus de patronatge: dues peces davanteres que s'adjunten amb els costadets de l'esquena i una peça central, l'esquena, a vegades amb costura, a vegades sencera.
Descripció extreta del catàleg de l'exposició "Vestir la Moda. Modes de vestir a le Terres de Lleida (segles XVIII-XX), publicat per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, l'any 2016. La catalogació de les peces va ser feta per Rosa Figueres.
Vocabulari
Costadet
Part lateral del tors, tallada en diverses peces, que permeten entallar i ajustar la peça sobre el cos.
Barnilla
Cadascuna de les làmines llargues, fortes i flexibles que formen l'armadura que sosté un paraigua, una ombrel·la, una cotilla, un ventall, etc. En el cas de les barnilles dels vestits, aquestes solien estar folrades o, en alguns casos, amagades a les costures o entre el folre i el teixit exterior de la peça. tot i que en un inici es feien de barba de balena (anomenades aleshores "balenes"), se'n troben també de metàl·liques, de celul·losa o altres materials.
Prisat
Petits plecs plans permanents i regulars.
Bocamàniga
Part inferior de la màniga, oberta, per on surt el braç.
Espolinat
Teixit que porta mostres o dibuixos aïllats, produïts valent-se dels espolins.
Otomà
Teixit de trama de cotó i ordit de seda o de llana, semblant al fai però de gra més gros. (DIEC)
Gipó
Peça de vestir que cobreix el tronc, cenyida i ajustada al cos, amb mànigues. En els homes, els gipons podien cobrir des dels malucs fins la cintura (en funció de l’època).
Firma
Desconegut
Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.
Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.
Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.
És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.
Context
1731-1769
Entre 1731 i 1769, aproximadament, la moda femenina era continuista respecte al període anterior, amb la presència dels vestits “a la francesa”, molt ornamentats, amb les bates amb cua sobreposades a les faldilles, igualment ornamentades.
A partir de 1750, però, les modes angleses començaren a arribar a França. Es tractava de formes de vestir més còmodes, que permetien més moviment i que, per tant, estaven reservades sobretot a la vida quotidiana. El cos era curt, embarnillat i acabat amb perfils apuntats o arrodonits tant per davant com per darrere. Sovint acabava amb un faldó, que quedava col·locat sobre una faldilla, lleugerament més curta i que permetia, per tant, caminar millor.
El mirinyac emprat a l’època era pla per davant i arrodonit per darrere i conferia a la figura femenina una silueta semblant a la del polissó del segle XIX.
El vestit masculí es va ajustant al cos, la casaca es va obrint per davant i recollint per darrere, i perd volum als faldons. L’armilla s’escurçà, deixant dues puntes obertes per davant. Es cordava amb una sola fila de botons. Els calçons també es van ajustant a les cames. A partir de 1760 comencen a aparèixer els colls girats a les casaques.
...
El segle XVIII, dominat encara per l’absolutisme monàrquic, ha quedat com un dels períodes més icònics en la història de la moda. Els estaments nobles i la vida cortesana feren, del vestit i la toilette, un dels passatemps favorits, mostrant el gust per al luxe i la fantasia tant en vestits femenins com masculins. De la mateixa manera, l’aparició d’una burgesia enriquida, formada per artesans, comerciants i banquers, feu que el consum del vestit s’estengués més enllà de la Cort, ja que també ells buscaven significar-se amb el luxe i la pompa.
Aquest augment de la demanda comportà un gran desenvolupament de les indústries tèxtils i una important diversificació. Hi hagué una millora en la maquinaria i moltes innovacions en els tints i els colors, que eren més matisats, de tons més suaus i d’un ventall més ampli.
Durant aquest segle el vestit masculí s’estabilitzà, fent-se cada vegada més sobri, mentre el femení es feia cada vegada més sensual i delicat.
Pel que fa a la roba interior femenina, les dones vestien una camisa llarga amb mànigues i uns enagos. A sobre del cos duien cotilla sense mànigues, reforçada amb balenes i lligada amb cordons. Les cames es cobrien amb mitges, però aquestes no quedaven a la vista i per tant tenien menys importància que les dels homes.
La roba interior masculina estava composta per una camisa de màniga llarga amb coll, i calçotets fins als genolls, generalment de lli. Les cames es cobrien amb mitges de seda, llana o cotó. Sovint, sobre la camisa, en els casos dels homes de classes benestants, es duia una camisola de teixit més fi amb una ruixa a l’obertura davantera, que sobresortia per sobre l’armilla.
El vestit exterior es composava de calçons, que deixaven veure les mitges, armilla o jupa i casaca. Sobre la camisa, els homes rics duien una camisola amb una ruixa a l’obertura davantera que sobresortia per sobre l’armilla.
Fitxa tècnica
Bibliografia
- ARNOLD, J. Patterns of Fashion: Englishwomen's Dresses & Their Construction, vol. 1, c. 1660–1860. London: Wace, 1964.
- BOEHN, M. Von, La moda. Historia del traje en Europa desde los orígenes del Cristianismo hasta nuestros días, vol IV (segle XVIII), vol V (1790-1817), Barcelona, 1928.
- BOUCHER, M. Historia del traje en occidente, Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2009.
- BOUCHER, M. 20.000 years of fashion, 2001 (1964).
- BUCK, A. Dress in Eighteenth-Century England. New York: Holmes & Meier, 1979.
- COSGRAVE, B. Historia de la moda: desde Egipto hasta nuestros días. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2005. CULLEN, O. ""Eighteenth-Century European Dress"". In Heilbrunn Timeline of Art History. New York: The Metropolitan Museum of Art, 2000–. http://www.metmuseum.org/toah/hd/eudr/hd_eudr.htm (October 2003)
- CUNNINGTON, C. W., I CUNNINGTON, PH.. Handbook of English Costume in the Eighteenth Century. London: Faber & Faber, 1957.
- DELPIERRE, M. Dress in France in the eighteenth century. New Haven, Yale University Press, 1997.
- DESCALZO LORENZO, A.: ""Modos y modas en la España de la Ilustración"". A: Siglo XVIII: España el sueño de la razón. Madrid, Ministerio de Asuntos Exteriores, 2002, pp. 166-190.
- ENTWISTLE, J. El cuerpo y la moda: una visión sociológica, Barcelona, 2002
- FOX, C. (ed.) London—World City, 1800–1840. Exhibition catalogue. New Haven: Yale University Press, 1992.
- FRANCO RUBIO, G.A. “Al compás de la moda en los siglos modernos: (España, Siglo XVIII)” A: Los gustos y la moda a lo largo de la historia. Valladolid: Ediciones Universitarias, 2014; pp. 115-175
- HART, A. I NORTH, S. Fashion in Detail: From the 17th and 18th Centuries. New York: Rizzoli, 1998.
- HERRANZ RODRÍGUEZ, C. “Moda y tradición en tiempos de Goya” EA: Vida cotidiana en tiempos de Goya, Madrid: Lunwerg, 1996; pp. 73- 86
- JONES, J.M. Sexing La Mode: Gender, Fashion, and Commercial Culture in Old Regime France. Oxford: Berg, 2004.
- KODA, H. I BOLTON, A. Dangerous Liaisons: Fashion and Furniture in the Eighteenth Century. New Haven: Yale University Press, 2006.
- KOENIG, R. La moda en el proceso de civilización, Ed. Paidós, Valencia, 2002
- LAVER, J. Breve historia del traje y la moda. Madrid: Ediciones Cátedra, 1988. LEIRA SÁNCHEZ, A. ""El vestido en tiempos de Goya"", Anales del Museo Nacional de Antropología, 1997, IV, pp. 157-187. LEIRA SÁNCHEZ, A. “La moda en España durante el siglo XVIII”, Indumenta,nº. 0, 2007, págs. 87-94;
- LIPOVETSKY, G.; ROUX, E. El lujo eterno. De la era de lo sagrado al tiempo de las marcas. Barcelona, 2004
- MAEDER, E, ET AL. An Elegant Art: Fashion & Fantasy in the Eighteenth Century. Exhibition catalogue. New York: Abrams, 1983.
- MOLINA, Á. i VEGA, J. Vestir la identidad, construir la apariencia. La cuestión del traje en la España del siglo XVIII. Madrid, Ayuntamiento de Madrid, Área de Gobierno de las Artes, 2004. REDONDO, M. (2007). Museo del Traje, junio 2007. Modelo del mes: polonesa del siglo XVIII.
- RIBEIRO, A. Dress in Eighteenth-Century Europe, 1715–1789. New Haven: Yale University Press, 2002.
- RIBEIRO, A. The Art of Dress: Fashion in England and France, 1750–1820. New Haven: Yale University Press, 1995.
- RIBEIRO, A. The Visual History of Costume, vol. 4, The Eighteenth Century. London: Batsford, 1983.
- ROCHE, D. The Culture of Clothing: Dress and Fashion in the Ancien Régime. New York: Cambridge University Press, 1994.
- TEJEDA FERNÁNDEZ, M. Glosario de términos de la indumentaria regia y cortesana en España: siglos XVII y XVIII. Málaga: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Málaga: Real Academia de Bellas Artes de San Telmo, 2006.
- TOUSSAINT-SAMAT, M. Historia técnica y moral del vestido, Madrid: Editorial Alianza, 1994.
- WAUGH, N.; WOODWARD, M. The cut of women's clothes 1600-1930. London : Faber and Faber. 1968. LE BOURHIS, KATELL, ED., The Age of Napoleon: Costume from Revolution to Empire, 1789–1815
Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser només una aproximació al període de la peça.