Jupa en moaré de seda brodada
- Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
- Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
- Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
- Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
Jupa en moaré de seda brodada
Jupa d'home en moaré de seda brodada a mà amb decoració de flors. Descripció tècnica extreta de la base de dades IMATEX, del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa
Vocabulari
Moaré
Teixit de seda o d’altres fibres acabat en forma que fa aigües tornassolades.
Jupa
Peça d'orígen militar que es duia sota de l'armadura, considerada interior. Després es comença a dur sota de la ropilla o de la casaca, es confeccionà amb teixits més rics i esdevingué una peça de semiinterior. A partir del segle XVI i sobretot del XVII va començar a perdre les mànigues. Té les característiques d'una armilla però és més llarga, a l'alçada dels malucs, mentre que l'armilla arribava a la cintura.
Armilla
Peça de vestir que cobreix el pit i l’esquena, generalment amb obertura davantera, sense mànigues, que normalment es porta dessota l’americana, el jaqué, la levita, etc. El vestit masculí al segle XVIII incorpora aquesta peça, vestida sota la casaca, com a evolució de la jupa.
Firma
Desconegut
Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.
Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.
Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.
És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.
Context
1731-1769
Entre 1731 i 1769, aproximadament, la moda femenina era continuista respecte al període anterior, amb la presència dels vestits “a la francesa”, molt ornamentats, amb les bates amb cua sobreposades a les faldilles, igualment ornamentades.
A partir de 1750, però, les modes angleses començaren a arribar a França. Es tractava de formes de vestir més còmodes, que permetien més moviment i que, per tant, estaven reservades sobretot a la vida quotidiana. El cos era curt, embarnillat i acabat amb perfils apuntats o arrodonits tant per davant com per darrere. Sovint acabava amb un faldó, que quedava col·locat sobre una faldilla, lleugerament més curta i que permetia, per tant, caminar millor.
El mirinyac emprat a l’època era pla per davant i arrodonit per darrere i conferia a la figura femenina una silueta semblant a la del polissó del segle XIX.
El vestit masculí es va ajustant al cos, la casaca es va obrint per davant i recollint per darrere, i perd volum als faldons. L’armilla s’escurçà, deixant dues puntes obertes per davant. Es cordava amb una sola fila de botons. Els calçons també es van ajustant a les cames. A partir de 1760 comencen a aparèixer els colls girats a les casaques.
...
El segle XVIII, dominat encara per l’absolutisme monàrquic, ha quedat com un dels períodes més icònics en la història de la moda. Els estaments nobles i la vida cortesana feren, del vestit i la toilette, un dels passatemps favorits, mostrant el gust per al luxe i la fantasia tant en vestits femenins com masculins. De la mateixa manera, l’aparició d’una burgesia enriquida, formada per artesans, comerciants i banquers, feu que el consum del vestit s’estengués més enllà de la Cort, ja que també ells buscaven significar-se amb el luxe i la pompa.
Aquest augment de la demanda comportà un gran desenvolupament de les indústries tèxtils i una important diversificació. Hi hagué una millora en la maquinaria i moltes innovacions en els tints i els colors, que eren més matisats, de tons més suaus i d’un ventall més ampli.
Durant aquest segle el vestit masculí s’estabilitzà, fent-se cada vegada més sobri, mentre el femení es feia cada vegada més sensual i delicat.
Pel que fa a la roba interior femenina, les dones vestien una camisa llarga amb mànigues i uns enagos. A sobre del cos duien cotilla sense mànigues, reforçada amb balenes i lligada amb cordons. Les cames es cobrien amb mitges, però aquestes no quedaven a la vista i per tant tenien menys importància que les dels homes.
La roba interior masculina estava composta per una camisa de màniga llarga amb coll, i calçotets fins als genolls, generalment de lli. Les cames es cobrien amb mitges de seda, llana o cotó. Sovint, sobre la camisa, en els casos dels homes de classes benestants, es duia una camisola de teixit més fi amb una ruixa a l’obertura davantera, que sobresortia per sobre l’armilla.
El vestit exterior es composava de calçons, que deixaven veure les mitges, armilla o jupa i casaca. Sobre la camisa, els homes rics duien una camisola amb una ruixa a l’obertura davantera que sobresortia per sobre l’armilla.