Conjunt de gipó, mocador i faldilla de pubilla
- Museu de la Noguera (cc-by-nc-nd 4.0) Museu de la Noguera
Conjunt de gipó, mocador i faldilla de pubilla
Conjunt de gipó, faldilla i mocador d'espatlles, típic de la pubilla catalana, que prové de Casa Carrové de Santa Linya. Els colors i els teixits de seda i vellut (que no tothom podia portar) ens mostren que pertanyia a una dona jove d'una família pagesa benestant. Cos entallat sense barnilles, cordat al davant per gafets amagats, amb un gran escot quadrat. Mànigues llargues estretes amb forma al colze, que es van fent més amples a la bocamàniga, acabada en forma de destral, amb una obertura de 13 cm amb trau i botó folrat de vellut. Segueix el patronatge característic d'aquestes peces. Dos davants que traspassen els costats i s'uneixen a les dues peces que conformen l'esquena, amb una costura al mig. El baix acabat per set merlets, el del centre de l'esquena 2 cm més llarg que la resta, que són de 9 cm. Els merlets, emprats per encaixar la peça a la cintura i acoblar-la millor al vol de la faldilla, són també un recurs ornamental. Tant l'escot com les bocamànigues estan repuntejats amb un fil cru, el mateix que apuntala els merlets al folre. El folre de lli de color natural. Tot cosit manualment. Faldilla confeccionada amb set teles de 52 cm d'amplada cadascuna que li donen un vol de 364 cm, amb una obertura lateral a la part dreta. Una cintura estreta recull tot el volum, més concentrat a la part del darrere que a la davantera. Una peça de 34 cm del mateix teixit de seda, cosida al mig de la cintura del davant amb unes cintes de cotó a cada costat, serveix per cordar i acoblar millor la faldilla a la cintura. A l'interior de la faldilla, als baixos hi ha una tira d'11 cm de lli, d'un color diferent del fons, atacada per un cordonet verd fosc que té la funció de protegir aquesta zona. Mocador triangular de sarja de seda. Decorat amb aplicacions metàl•liques: lluentons, rodones, fulles i mirallets, tot enllaçat i emmarcat per un fil metàl•lic entorxat fent dibuixos vegetals i florals. Acabat amb un serrell d'aquest mateix fil. Tipus de peça fonamental per cobrir les espatlles quan es portava el gipó, encara més quan aquest tenia un escot molt pronunciat. Guarnia el conjunt. Aquest tipus de mocador triangular rep el nom de mitget.
Descripció extreta del catàleg de l'exposició "Vestir la Moda. Modes de vestir a le Terres de Lleida (segles XVIII-XX), publicat per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, l'any 2016. La catalogació de les peces va ser feta per Rosa Figueres.
Vocabulari
Vellut
Teixit de seda, de llana, de cotó, etc., llis d’una cara i de l’altra cobert de pèl, curt, tallat.
Sarja
Teixit que presenta un lligat quadrat i uns solcs diagonals formats per bastes d'ordit en una cara i de trama en l'altra.
Lluentons
Petites peces ornamentals, brillants. Poden ser còncaus o plans. També dit llustrí.
Serrell
Part de fils, de passades o d’ambdues coses alhora, a les vores d’una manta, d’una tovallola, d’una catifa, etc., que es deixen sense teixir perquè serveixin d’ornament agrupant-los en feixos o fent-hi altres treballs.(DIEC)
Gipó
Peça de vestir que cobreix el tronc, cenyida i ajustada al cos, amb mànigues. En els homes, els gipons podien cobrir des dels malucs fins la cintura (en funció de l’època).
Firma
Desconegut
Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.
Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.
Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.
És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.
Context
1770-1789
La indumentària femenina tendeix a una major simplicitat, dominada per la influència anglesa, i pel gust per la vida al camp i pels passejos. Els vestits femenins es feren més lleugers i una mica més curts, permetent així més llibertat de moviment. El vestit “a la francesa” es reservava per la cort, seguint la línia de les dècades anteriors: un vestit més estret al cos, dominat pel mirinyac a la faldilla, que, com a característica principal, mantenia els plecs posteriors, donant així volum a la faldilla i acabant amb cua. Les mànigues eren estretes fins al colze, d’on sortia un farbalà o punta.
El vestit a l’anglesa consistia en una bata o vestit sencer que incorporava barnilles, pel la qual coa es podia prescindir de cotilla i de peto. La cintura acabava en punta per la part posterior i tenia escot ampli, sovint tapat amb un mocador. Podia confeccionar-se de seda o bé de cotó estampat. Aquesta tipologia de vestit no s’emprava mai com a vestit de gala.
A partir de 1770 es començaren a diversificar les peces i la tipologia dels vestits. Així trobem, per exemple, el vestit redingot vers 1785. Es tractava d’un vestit inspirat en el redingot masculí, estructurat amb cos rígid, cordat amb botons o llaçades per davant, amb coll i solapes sobre les espatlles. La faldilla es duia sobre una altra faldilla interior que quedava a la vista. A finals del segle els esdeveniments històrics i polítics donaren nom a alguns vestits, com el vestit “a l’insurgent”, que consistia en aixecar les puntes enrere de la sobrefaldilla i deixar veure el folre.
Vers 1778-1779 es van posar de moda els vestits de camisa i “a la criolla”, de formes suaus i més senzilles. Eren confeccionats amb gasa de seda o amb mussolina, amb fons de tafetà i cenyits a la cintura amb una llaçada o écharpe. Una altra tipologia de vestit que s’oposava també als cossos embalenats fou el vestit fourreau.
Entre 1790-1799, en els últims anys del segle, la tendència de simplificació del vestit femení i de naturalització del cos arribà al seu colofó. El vestit directori, que prefigurava la moda imperi que obriria el segle XIX, retornava a la senzillesa del vestit drapejat de l’antiguitat clàssica. Vestits túnica, de teixits suaus i fins, com les mussolines, queien sobre el cos femení alliberat de qualsevol estructura interior. Aquesta tendència d’abandonament de l’ornament excessiu, que s’havia iniciat amb els vestits camisa o vestits fourreau fou el fruit del canvi social profund que comportà la Revolució Francesa.
Aquests canvis tan radicals que s’observaven en el vestit femení, tenen un paral·lelisme menys dràstic en la moda dels homes. El vestit masculí tendeix a estilitzar la figura, desplaçant el volum enrere. Les mànigues són cenyides, el coll recte. La jupa o armilla és curta, oberta al baix i cordada per una sola fila de botons. Els calçons s’ajusten just per sota del genoll amb una sivella. La influència de la moda anglesa també té repercussió en el vestit masculí, que pateix una simplificació: menys colors, més sobrietat, més rigidesa. A partir de 1795 es posen de moda els teixits a ratlles.
...
El segle XVIII, dominat encara per l’absolutisme monàrquic, ha quedat com un dels períodes més icònics en la història de la moda. Els estaments nobles i la vida cortesana feren, del vestit i la toilette, un dels passatemps favorits, mostrant el gust per al luxe i la fantasia tant en vestits femenins com masculins. De la mateixa manera, l’aparició d’una burgesia enriquida, formada per artesans, comerciants i banquers, feu que el consum del vestit s’estengués més enllà de la Cort, ja que també ells buscaven significar-se amb el luxe i la pompa.
Aquest augment de la demanda comportà un gran desenvolupament de les indústries tèxtils i una important diversificació. Hi hagué una millora en la maquinaria i moltes innovacions en els tints i els colors, que eren més matisats, de tons més suaus i d’un ventall més ampli.
Durant aquest segle el vestit masculí s’estabilitzà, fent-se cada vegada més sobri, mentre el femení es feia cada vegada més sensual i delicat.
Pel que fa a la roba interior femenina, les dones vestien una camisa llarga amb mànigues i uns enagos. A sobre del cos duien cotilla sense mànigues, reforçada amb balenes i lligada amb cordons. Les cames es cobrien amb mitges, però aquestes no quedaven a la vista i per tant tenien menys importància que les dels homes.
La roba interior masculina estava composta per una camisa de màniga llarga amb coll, i calçotets fins als genolls, generalment de lli. Les cames es cobrien amb mitges de seda, llana o cotó. Sovint, sobre la camisa, en els casos dels homes de classes benestants, es duia una camisola de teixit més fi amb una ruixa a l’obertura davantera, que sobresortia per sobre l’armilla.
El vestit exterior es composava de calçons, que deixaven veure les mitges, armilla o jupa i casaca. Sobre la camisa, els homes rics duien una camisola amb una ruixa a l’obertura davantera que sobresortia per sobre l’armilla.
Entre 1731 i 1769, aproximadament, la moda era continuista pel que fa al període anterior, amb la presència dels vestits a la francesa, molt ornamentats, amb les bates amb cua sobreposades a les faldilles, igualment ornamentades. A partir de 1750, però, les modes angleses començaren a arribar a França. Es tractava de formes de vestir més còmodes, que permetien més moviment i que, per tant, estaven reservades sobretot a la vida quotidiana. El cos era curt, embarnillat i acabat amb perfils apuntats o arrodonits tant per davant com per darrere. Sovint acabats amb un faldó, que quedava col•locat sobre la faldilla, lleugerament més curta i que permetia, per tant, caminar millor. El mirinyac emprat a l’època era pla per davant i arrodonit per darrere, conferint a la figura femenina una silueta semblant a la del polissó del segle XIX.
Fitxa tècnica
Saber-ne més
Bibliografia
- ARNOLD, J. Patterns of Fashion: Englishwomen's Dresses & Their Construction, vol. 1, c. 1660–1860. London: Wace, 1964.
- BOEHN, M. Von, La moda. Historia del traje en Europa desde los orígenes del Cristianismo hasta nuestros días, vol IV (segle XVIII), vol V (1790-1817), Barcelona, 1928.
- BOUCHER, M. Historia del traje en occidente, Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2009.
- BOUCHER, M. 20.000 years of fashion, 2001 (1964).
- BUCK, A. Dress in Eighteenth-Century England. New York: Holmes & Meier, 1979.
- COSGRAVE, B. Historia de la moda: desde Egipto hasta nuestros días. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2005. CULLEN, O. ""Eighteenth-Century European Dress"". In Heilbrunn Timeline of Art History. New York: The Metropolitan Museum of Art, 2000–. http://www.metmuseum.org/toah/hd/eudr/hd_eudr.htm (October 2003)
- CUNNINGTON, C. W., I CUNNINGTON, PH.. Handbook of English Costume in the Eighteenth Century. London: Faber & Faber, 1957.
- DELPIERRE, M. Dress in France in the eighteenth century. New Haven, Yale University Press, 1997.
- DESCALZO LORENZO, A.: ""Modos y modas en la España de la Ilustración"". A: Siglo XVIII: España el sueño de la razón. Madrid, Ministerio de Asuntos Exteriores, 2002, pp. 166-190.
- ENTWISTLE, J. El cuerpo y la moda: una visión sociológica, Barcelona, 2002
- FOX, C. (ed.) London—World City, 1800–1840. Exhibition catalogue. New Haven: Yale University Press, 1992.
- FRANCO RUBIO, G.A. “Al compás de la moda en los siglos modernos: (España, Siglo XVIII)” A: Los gustos y la moda a lo largo de la historia. Valladolid: Ediciones Universitarias, 2014; pp. 115-175
- HART, A. I NORTH, S. Fashion in Detail: From the 17th and 18th Centuries. New York: Rizzoli, 1998.
- HERRANZ RODRÍGUEZ, C. “Moda y tradición en tiempos de Goya” EA: Vida cotidiana en tiempos de Goya, Madrid: Lunwerg, 1996; pp. 73- 86
- JONES, J.M. Sexing La Mode: Gender, Fashion, and Commercial Culture in Old Regime France. Oxford: Berg, 2004.
- KODA, H. I BOLTON, A. Dangerous Liaisons: Fashion and Furniture in the Eighteenth Century. New Haven: Yale University Press, 2006.
- KOENIG, R. La moda en el proceso de civilización, Ed. Paidós, Valencia, 2002
- LAVER, J. Breve historia del traje y la moda. Madrid: Ediciones Cátedra, 1988. LEIRA SÁNCHEZ, A. ""El vestido en tiempos de Goya"", Anales del Museo Nacional de Antropología, 1997, IV, pp. 157-187. LEIRA SÁNCHEZ, A. “La moda en España durante el siglo XVIII”, Indumenta,nº. 0, 2007, págs. 87-94;
- LIPOVETSKY, G.; ROUX, E. El lujo eterno. De la era de lo sagrado al tiempo de las marcas. Barcelona, 2004
- MAEDER, E, ET AL. An Elegant Art: Fashion & Fantasy in the Eighteenth Century. Exhibition catalogue. New York: Abrams, 1983.
- MOLINA, Á. i VEGA, J. Vestir la identidad, construir la apariencia. La cuestión del traje en la España del siglo XVIII. Madrid, Ayuntamiento de Madrid, Área de Gobierno de las Artes, 2004. REDONDO, M. (2007). Museo del Traje, junio 2007. Modelo del mes: polonesa del siglo XVIII.
- RIBEIRO, A. Dress in Eighteenth-Century Europe, 1715–1789. New Haven: Yale University Press, 2002.
- RIBEIRO, A. The Art of Dress: Fashion in England and France, 1750–1820. New Haven: Yale University Press, 1995.
- RIBEIRO, A. The Visual History of Costume, vol. 4, The Eighteenth Century. London: Batsford, 1983.
- ROCHE, D. The Culture of Clothing: Dress and Fashion in the Ancien Régime. New York: Cambridge University Press, 1994.
- TEJEDA FERNÁNDEZ, M. Glosario de términos de la indumentaria regia y cortesana en España: siglos XVII y XVIII. Málaga: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Málaga: Real Academia de Bellas Artes de San Telmo, 2006.
- TOUSSAINT-SAMAT, M. Historia técnica y moral del vestido, Madrid: Editorial Alianza, 1994.
- WAUGH, N.; WOODWARD, M. The cut of women's clothes 1600-1930. London : Faber and Faber. 1968. LE BOURHIS, KATELL, ED., The Age of Napoleon: Costume from Revolution to Empire, 1789–1815
Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser només una aproximació al període de la peça.