Conjunt de cos i faldilla de teixit llistat de seda groga

L’any 1825 marcà un retorn a la volumetria pel que fa a la silueta del vestit femení, però també pel que fa a la dels homes. El vestit femení abandonà ja definitivament la tendència senzilla que havia predominat durant el primer quart de segle, tot i que ja s’havia anat desdibuixant a poc a poc. La silueta s’inflà, les faldilles adoptaren un volum preponderant a través de l’ús d’una crinolina i ara mostraven els peus. El cos quedava petit en relació al volum de la faldilla i de les mànigues, que s’inflaven de manera molt exagerada, reforçades per un farcit. La cintura havia baixat fins a la cintura natural. A poc a poc els volums anaren caient i desplomant-se, les espatlles s’allargaven i la cintura es marcava amb un cinturó. L’escot es tapava sovint amb un mocador creuat, aguantat pel cinturó. L’escot es mantenia molt destapat, sobretot en els vestits de ball.

El vestit d’home era encara hereu de la moda imperi, tot i que els pantalons havien guanyat ja definitivament el terreny als calçons. L’armilla, que encara era recta, mantenia el coll alçat, igual que la casaca, tot i que aquesta havia diversificat les seves formes i ara es podia trobar com a un frac, una levita, un abric... Tot i així, la silueta masculina patí també modificacions en aquesta època, seguint la femenina: la cintura havia baixat, ja no se situava a l’alçada de l’estómac, i ara les peces es cenyien al cos, marcant, també, una silueta de rellotge de sorra. Les solapes de la casaca o de les peces d’abric emmarcaven el pit i el torç i les mànigues s’arrissaven també a l’espatlla, i sovint el cap es coronava amb un barret de copa.

A poc a poc els homes havien anat abandonant el preciosisme en el vestit, i ara, pràcticament la única peça on encara es mantenia una certa fantasia era a les armilles, que prenien el protagonisme. A mitjans de segle, però, l’home abandonà definitivament tota fantasia i virtuosisme en el vestit en pro d’una imatge uniforme, en el que en història de la moda s’ha anomenat “la gran renúncia”.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...