Faldilla violeta amb volant i tires de vellut

La moda per a dona del període comprenia vestits que tenies dos trets característics: la màniga pagoda i la faldilla de volants. Vers 1850 el cos femení era contingut, de mànigues estretes. Segons Boucher, a partir de 1852 les mànigues solien portar-se llargues, mig ajustades i acabades amb unes voltes de blonda. En canvi, les mànigues amples, soles o com a sobremànigues de mussolina o de batista, tendiren a desaparèixer. Es van estilar també les mànigues de pagoda i vers 1854 les mànigues tallades a l’estil del segle XVI. Pel que fa a la faldilla, la moda de les faldilles cobertes totalment de volants començà cap a l'any 1846, però fins als anys 1850-1854 no arribà al seu apogeu, quan la forma de la crinolina era gairebé rodona. El nombre i la disposició dels volants eren molt variables; algunes vegades el vestit es confeccionava a base de diverses faldilles de diferents longituds sobreposades, les quals donaven una impressió anàloga. Els fabricants preparaven les teles denominades "de disposició", l'ornamentació de les quals estava estampada de tal manera, que corresponia a la proporció dels volants i de les diverses parts del vestit.

La faldilla adquirí volum mitjançant la crinolina i els volants cosits i, al cos, la bocamàniga, d’on sortien puntes i volants, patí una ampliació significativa i vers 1860-1862 foren de volums molt exagerats. L’any 1863, en canvi, s’observa com les mànigues pagoda desapareixeren, retornant a una línia molt més naturalista. Aquest fou un període de molta fantasia, en el qual les faldilles alternaven volants, blondes, tabliers o davantals, i els cossos es combinaven amb faldonets, acabats de vegades amb una punta molt llarga, amb una balena, o amb forma arrodonida. Els cossets, sobretot els de festa, tenien un gran escot, tapat de vegades amb un pitet o una camisa. S’hi podien trobar també serrells, llaços o blondes.

A principi de la dècada dels anys 50 el cos es mantenia encara molt recollit en els seus volums, i calgué esperar a les darreries de la dècada per tal que aquest adquirís un volum pronunciat. El cos retrocedí lleugerament, pujant l’alçada de la cintura uns centímetres respecte la dècada anterior. La cintura, però, continuava molt entallada. Les espatlles s’allargaren, fent la sensació de ser més amples i llargues i pronunciant un volum baix i pesant del cos.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...