Cos de vestit de blonda negra i folre rosa

    next
    prev
  • Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona. Museu Romàntic Can Papiol. Vilanova i la Geltrú (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona. Museu Romàntic Can Papiol. Vilanova i la Geltrú
  • Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona. Museu Romàntic Can Papiol. Vilanova i la Geltrú (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona. Museu Romàntic Can Papiol. Vilanova i la Geltrú
  • Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona. Museu Romàntic Can Papiol. Vilanova i la Geltrú (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona. Museu Romàntic Can Papiol. Vilanova i la Geltrú
  • Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona. Museu Romàntic Can Papiol. Vilanova i la Geltrú (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona. Museu Romàntic Can Papiol. Vilanova i la Geltrú

Cos de vestit de blonda negra i folre rosa

Baixa les imatges
Baixa el PDF
Museu actual: 
Museu Romàntic Can Papiol (Vilanova i la Geltrú)
Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1877-1882
Gènere: 
Dona

Cos de seda rosa recobert de blonda negra amb motius florals. Obertura total davantera, lateral, rematada per farbalans de bonda negra, que deixa veure un pitet de seda rosa prisada. Cos acabat just per sobre els malucs, amb forma. Apuntat per davant i per darrere, amb aplicacions de blonda també al baix i a la bocamàniga. Llaços de cinta rosa als punys. Coll de tira alt. Cordat amb gafets metàl·lics dissimulats per una solapa. El cos queda hermèticament tancat. Interior folrat de seda i reforçat amb 9 barnilles (una s'ha perdut): dues centrals, a cada costat de la costura central de l'esquena, dues més als costadets i a les pinces, dues als laterals i una a la part central davantera, aguantant el pitet de seda prisada. Mànigues llargues, estretes. Darrere acabat amb un faldonet curt, que quedava aixecat a sobre del polissó. Aguantada al cos amb una cinta de cotó. Aplicació de perles falses al coll, que ara s'han perdut, farbalans de blonda al baix, al puny i a sobre el pit. Penjolls d'atzabeja a la part inferior davantera.

Vocabulari

Blonda

Punta teixida amb dues classes de seda, l’una de torsió fluixa i l’altra de torsió molt forta, o amb fibres químiques.

Farbalà

Banda de roba, cosida per la part superior i deixada penjar, generalment frunzida.

Pitet

Pitrera. Peça d'un cos de vestit, brusa o camisa que cobria la part del pit.

Bocamàniga

Part inferior de la màniga, oberta, per on surt el braç.

Coll de tira

Coll rodó, confeccionat amb una tira alta, entre 2 i 6 cm d'alt. La tira no és recta, sinó que respon a un patronatge que li dóna una certa corba, sobretot als extrems.

Gafet

Peça en forma de ganxo o croc que ficada dins d’una anelleta serveix per a cordar o descordar dues coses o parts d’una cosa. Gafeta: Anelleta per on es passa el gafet. Poden ser metàl•liques o bé fetes de fil.

Costadet

Part lateral del tors, tallada en diverses peces, que permeten entallar i ajustar la peça sobre el cos.

Faldó

Part d’una peça de vestir, o de l’armadura antiga, que penja sense cenyir-se al cos. (DIEC)

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1877-1882

Aquest breu període de 5 anys marca una frontera entre el primer i el segon polissó. És l’anomenada silueta sirena, en la qual el vestit femení reduí notablement les seves dimensions, estrenyent la figura a l’alçada dels malucs i fent acabar la faldilla en una cua. La cotilla s’allargava comprenent també els malucs, i els enagos estrenyien les cames, alliberats ara de qualsevol estructura interior. El volum que havia ocupat el polissó ara lliscava per la faldilla i es concretava en la cua, que es desplegava a la part posterior del vestit. Els cossos de vestit s’allargaven, sovint reforçats per una fila de botons que accentuava la verticalitat de la silueta, hermètica i rígida.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
3615
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Cos de vestit
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
A Màquina
Tacte: 
RugósLlis
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
Motius floralsLlaçCintaPedreria
Color: 
NegresRoses
Material: 
SedaCotó

Saber-ne més

Fotografia, c. 1880 (MET Museum)
Vestit de núvia, c. 1880 (MET Museum)

Hemeroteca

La Moda elegante, 1879

Bibliografia

 

*Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.

Valora

Vídeo relacionat

La construcció de la Torre Eiffel de París, 1887-1889