Conjunt de faldilla i cos amb guipur de color tabac

    next
    prev
  • Museu Municipal de Vilassar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu Municipal de Vilassar
  • Museu Municipal de Vilassar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu Municipal de Vilassar
  • Museu Municipal de Vilassar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu Municipal de Vilassar

Conjunt de faldilla i cos amb guipur de color tabac

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1890-1899
Gènere: 
Dona

Conjunt de vestit sastre de cotó de color tabac amb una ratlleta blanca en la direcció de la trama. La seva funció era de carrer o de passeig, i sovint es completava amb una brusa, que solia ser de colors clars. Aquest tipus de vestit es caracteritzava per un patronatge que era el que donava forma al cos, pel seu tall i per la manera d’estar unides les peces. El cos és curt, acabat a la cintura amb un petit faldó amb vol que cau per sobre de la faldilla. Per davant és més curt, tot i que les solapes s'allarguen formant una aleta a cada costat de l'obertura. Obertura total davantera, cordada amb 14 gafets. Màniga llarga de bocamàniga estreta i coll alt rodó. Cos que imita una jaqueta amb una brusa a sota, malgrat estar confeccionat tot amb el mateix teixit. Les solapes estan tallades a la mateixa peça del cos, tot i que per la part inferior estan cosides mitjançant una pinça, de manera que fa la sensació d'estar sobreposada. Interior folrat de cotó blanc. Costures ben acabades, rematades per grosgrain de cotó. En les zones més estretes, les costures obertes a l'interior s'estrenyen per tal de donar més joc. Al coll hi queden restes d’un folre ocre. Observem també marques de què la peça va ser descosida i rectificada pel que fa a les seves mides. Hi ha dues varetes metàl·liques per la part de davant que donen cos i creen estructura. En aquestes hi resten fils de color violeta dels que no se n’ha determinat quina era la funció. Les mànigues són bufades a l’espatlla però sense peça estructural interior. Es cenyeix a la cintura per una veta gruixuda cordada amb dos gafets. A les solapes i als punys presenta una decoració floral en guipur aplicada i cosida a mà de la qual encara s’observen les traces dels punts que l’aguanten. Alguns elements del patronatge són també decoratius, com les aletes o el faldó. Pel que fa al patronatge, l’esquena està tallada amb dos costadets per banda, sense costura central. Costures laterals, reforçades amb barnilles i per davant dues pinces, una a cada costat de l'obertura, que coincideixen amb la unió de la solapa al cos, tenint en compte, però, que estan tallades en una sola peça. La faldilla té forma de corol·la i amb molt de vol que s’allarga amb una petita cua per darrere. És de roba rígida que dona cos al vol i a la vegada la protegeix. Es corda a l’alçada de la cintura amb una cintureta de 2 cm d’ample i un gafet metàl·lic. Hi ha una obertura al darrere, parcial, una mica desviada a la dreta. Pel que fa a la part de darrere, veiem dos plecs formant dues taules. A un lateral hi trobem l’obertura i, si l’encarem amb l’altre costat, veiem com aquesta obertura coincideix amb una pinça. A 6 centímetres de l'obertura i de la pinça hi ha dues pinces més a cada costat. Al davant s’hi van fer dues pinces posteriorment, d’1, 5 cm cada una, que impliquen un total de 6 cm de roba recollida al davant amb posterioritat. Aquest fet es pot atribuir a un canvi de pes de la propietària o a un canvi de portadora. En conjunt, el patronatge de la faldilla està compost per 4 peces d’amplades diferents que s’eixamplen a mesura que s’acosten al terra, per tal d’anar obrint la faldilla, tot cosit majoritàriament a màquina, tot i que trobem alguns punts a mà. Al baix de la faldilla trobem un cordonet que la protegeix del desgast. Interior folrat amb un teixit de cotó blanc, que probablement va ser tallat a la vegada que ho va ser el teixit exterior. Per la part de dintre trobem, a més, una tira d’uns 21-22 cm d’ample que reforça la part baixa de la roba. Hi observem també un senyal de costura a màquina a tot el vol, que no es pot determinar a què corresponia. Cal destacar que, en aquesta zona, el vestit té una marca de tinta corresponent a una part de la marca de fàbrica probablement del teixit. Als registres de marques i les definicions i reproduccions dels logotips de les mateixes entre els anys 1886 i 1920 (Boletín Oficial de la Propiedad Industrial, (1886-1965) i SOCIAS, I., “Iconografía americana en algunas marcas de fábrica de Cataluña”, Cuadernos Hispano Americanos, [Madrid] num. 496 (octubre 1991), p. 94-99) no n’hi figura cap que es correspongui amb el fragment de marca de fàbrica trobat. L’orla presenta un lleó i la inscripció “Esto Sol Testis” coronada per una corona de llorer.

Vocabulari

Faldó

Part d’una peça de vestir, o de l’armadura antiga, que penja sense cenyir-se al cos. (DIEC)

Aleta

Petit faldó que s'obre en la part inferior d'una peça de cos, generalment per sota la cintura.

Gafet

Peça en forma de ganxo o croc que ficada dins d’una anelleta serveix per a cordar o descordar dues coses o parts d’una cosa. Gafeta: Anelleta per on es passa el gafet. Poden ser metàl•liques o bé fetes de fil.

Bocamàniga

Part inferior de la màniga, oberta, per on surt el braç.

Grosgrain

Grogain. Cinta que es caracteritza pel tipus de teixit, molt resistent, que s'empra per a reforçar cintures o baixos.

Guipur

Tipus de punta, en la qual el dibuix forma la peça.

Costadets

Part lateral del tors, tallada en diverses peces, que permeten entallar i ajustar la peça sobre el cos.

Taula

Plec pla, generalment ample, que s'obre en ventall.

Pinça

Plec cosit per a estrènyer certes parts d'un vestit (TERMCAT)

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1890-1899

La dècada dels anys 90 del segle XIX fou una moment de canvis per a la figura femenina. La desaparició del polissó suposà per a la dona una nova dimensió del vestit. Tot i seguir encotillat, el vestit femení guanyà en comoditat i moviment i retornà a una silueta natural, desapareguda des de principis de segle. Tot i així, els canvis que es succeïren al llarg d’una dècada foren molts: l’aparició i la desaparició de la cua o la forma de les mànigues foren dos elements que s’anaren modificant amb rapidesa. La faldilla adoptà, a partir de 1893, una forma de corol·la, molt cenyida als malucs i fins als genolls i oberta cap al baix.

Paral·lelament, fou durant aquesta dècada quan es popularitzà el vestit-sastre. En aquest tipus de vestit s’emprava sovint la llana, mentre que per als altres s’usaven les sedes i els teixits molt lleugers, com crespons, batistes, mussolines i gases, recobertes d’ornaments i bordats. El gust pel recarregament de brodats va arribar a incloure el brodat en els vestits de carrer i en els vestits sastre des de 1897. El brodat de llustrins va aparèixer el 1899 recobrint els vestits de festa. Va ser molt usat a la dècada següent.

Tot i aquests canvis, a principis de la dècada encara es mantenien algunes reminiscències del polissó, amb un volum situat a la part posterior i línia plana i estreta frontalment. El cos es modificava amb la cotilla, que arribava fins als malucs i corbava el cos endavant. De fet, a partir de 1898 la cotilla fou un dels elements que més canvià respecte als anys anteriors.

La faldilla s’eixamplava des dels malucs, adquirint un gran diàmetre al terra. En aquesta dècada els malucs adquiriren la rellevància que havien perdut durant el període anterior de la moda del polissó, adoptant una forma de corol·la. En un primer moment aquesta forma s’aconseguí amb l’acumulació de plecs a la part posterior i no fou fins a finals de la dècada, vers 1898, que mitjançant el patronatge i el tall de la faldilla per peces, s’arribà a la veritable forma de corol·la, molt característica de la dècada posterior. Mentre el tronc es mantenia estret i ajustat, amb les espatlles estretes, les mànigues adquiriren volum a l’espatlla, creant un fort contrast amb la cintura estreta i en correspondència amb la forma acampanada de la faldilla, i arribaren a adquirir un volum molt exagerat vers 1895. Vers 1897 s’anaren desinflant fins a assolir un volum molt natural el 1899. El cos es dividia en dos volums molt marcats i units a través de la cintura, molt fina. Les mànigues no només es bufaven sinó que en alguns casos s’omplien de buata o es reforçaven amb volants d’entretela per dins per tal que adquirissin un volum més exagerat. Per tal de donar la forma adequada a les faldilles, i tenint en compte que no comptaven amb cap estructura interior, els enagos prengueren una gran importància en aquest moment.

Al cos, els colls eren molt alts, acabats amb puntes o blonda. Es posaren de moda jaquetes curtes i capes de colls molt alts, que permetien tapar les mànigues de fanal, així com les pells, que fins aquell moment havien estat reservades bàsicament als homes. Cap a finals de la dècada la figura començà a afinar volums, rebaixant-los a les mànigues i a la faldilla. La cotilla també es modificà, adquirint una línia serpentejant o en “S” que caracteritzaria la segona part del modernisme. Les solucions aplicades als cossos eren diverses però es mantingueren al llarg de la dècada. D’un costat l’anomenat “coll fichú” o coll creuat, que s’estructurava a partir de dues bandes que naixen de l’espatlla i que confluïen sobre el ventre i, de l’altra, els cossos formats a partir d’una torera o jaqueta falsa, que creava la sensació d’un cos de dues peces. Les dues solucions coincidien a donar al cos volum a la part superior i estretor a la cintura. Una altra variant dels cossos era la brusa, més senzilla de factura, però que seguia els patrons estructurals del cos. A finals de la dècada la cintura dels cossos pujà, fins a situar-se uns centímetres per sobre del melic.

L’ornamentació era de caràcter decorativista, aplicada, i de tendència naturalista i geomètrica. Un dels elements més habituals en les peces d’aquesta dècada són les aplicacions de granulat d’atzabeja en grans superfícies o en cintes brodades que després s’aplicaven directament al vestit i que creaven un joc de llums molt característics en el modernisme. Els farbalans de punta i blonda accentuaven el moviment de les sedes del teixit. La blonda aplicada era pràcticament sempre mecànica i el dibuix que es pot observar és, en alguns casos, típicament art nouveau, amb elements florals i vegetals estilitzats seguint línies sinuoses i ondulants. Els vestits de carrer estaven confeccionats amb teixits més senzills, de cotó a l’estiu o llana a l’hivern, i la decoració aplicada era menys profusa. S’observen puntes, blonda i aplicacions de guipur. La combinació de diferents tipus de teixits que creen jocs de textures i colors, era també habitual.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Conjunt
Procedència: 
Catalunya
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
Mixta
Tacte: 
LlisAspre
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
Motius floralsPunta
Color: 
Marrons
Material: 
Cotó

Bibliografia

Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.

Valora