Vestit de crèpe de color negre

En la dècada dels anys vint es produiren transformacions radicals en el vestit. El canvi de paper de la dona en la societat fou el motor de les variacions de la indumentària. Fou l’època de consolidació de les avantguardes artístiques i de l’inici de l’star system dins la indústria del cinema nord-americà. Eren moments optimistes, frívols i hedonistes, que quedaren tallats amb el Crak del 1929. A Espanya es va viure sota diferents règims: primer la monarquia d’Alfons XIII seguida per la dictadura de Primo de Rivera (1923-29).

Aquesta transformació en el cànon de la moda s’estava preparant ja des de la fi de la Primera Guerra Mundial, i s’hi relacionaren importants fets històrics, com la Revolució Russa, que influïren en l’estètica i, per tant, en la moda de la societat europea i americana. A la gènesi del nou vestit, a part de la desaparició de la cotilla, hi contribuí la introducció d’elements com el portalligues o portalligacama per a les mitges i l’escot en “V ” el 1913, que va xocar amb la mentalitat de l’època. El vestit de tipus túnica caracteritzà els anys vint i descobrí progressivament els braços, espatlles i turmells. Es caminà envers una silueta en què, havent desaparegut la cotilla, dominava la línia recta i es desdibuixaven les formes femenines. La corba es considerava cursi i antiquada. Les faldilles curtes i la llargada dels cossos produïren la neutralització de les corbes, donant com a resultat una silueta recta, sense marcar la cintura (eren les noies flappers). S’arribà al vestit tub, que s’acompanyà amb un pentinat a la garçon o “Joana d’Arc” –moda d’origen masculí, per la funcionalitat del cabell curt, que algunes dones varen adoptar per imitació de les figures del tango-, cosa que donà com a resultat una figura andrògina. Amb l’escurçament de les faldilles prengueren més relleu les mitges. Tot i així el vestit de festa i cort durant uns anys seguí marcant la cintura, tenien grans escots, sense mànigues i una cua breu. Més endavant els vestits foren iguals en la forma pel carrer o de nit, només diferents en la riquesa i tipus de tela, i en la sofisticació de l’ornament. Fou molt habitual el crepè. També des de finals dels anys vint fou freqüent vestir sobre la túnica un sobrevestit de gasa, tul o puntes. Aquestes modes es corresponien a tot Europa amb l’època d’expansió de Coco Chanel (1883-1971) i Elsa Schiaprelli (1890-1973). No obstant, el principal vestit pel carrer seguí essent el sastre, i com a molt se substituí la jaqueta pel jersei. Fou decisiva en aquest sentit la influència de l’uniforme militar, que es traduí en una major funcionalitat, present en les tendències de la moda des de la primera guerra mundial, moment en què coincideix amb la incorporació de les dones als serveis auxiliars de l’exèrcit i altres àmbits professionals. La roba interior es continuà simplificant, amb l’eliminació de la cotilla, que fou subtituïda per una peça més pròxima als sostenidors actuals i aparegueren noves peces com la combinació. El pantaló fou més curt. En aquesta dècada el punt va tenir una gran importància en els teixits, i el crepè i la gasa en els vestits de nit. Els abrics seguiren les línies rectes dels vestits i podien incloure aplicacions de pell, pedreria o bé bijuteria. El calçat més habitual varen ser les sabates escotades.

El 1918 es fundà la firma d’alta costura de Pedro Rodríguez (1895-1990), que assolí els seus un gran èxit a partir de 1929; la seva consagració arribà amb motiu de l’Exposició International de Barcelona. Va destacar en la confecció de vestits jaqueta sastre i vestits de festa amb brodats i pedreria, especialment túniques drapejades.

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.