Vestit negre de punta
- Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar
- Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar
- Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar
Vestit negre de punta
Vestit negre de punta mecànica imitant chantilly i folre negre, de ras. Escot de coll barca, sense mànigues i cenyit a la cintura. Sobre les espatlles, tant al davant com a l'esquena, hi ha aplicació de blonda, que crea una forma lobulada. La faldilla, amb forma, està cosida a la cintura amb el cos.
Obertura lateral, tancat amb cremallera. Per tal d'ajustar-se millor a la cintura hi ha un clec, que s'amaga darrere un plec.
Vocabulari
Clec
Botó de pressió, generalment metàl·lic.
Firma
Desconegut
Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.
Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.
Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.
És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.
Context
1950-1959
En els anys cinquanta s’assistí a la progressiva ruptura de l’aïllament internacional espanyol de la mà de l’Acord amb els Estats Units (1953) i de la seva inclusió en diferents organitzacions com la UNESCO (1952), la ONU (1955) o la OECE (1958). Relacionant tot això amb la situació econòmica interna més pròspera, en què desaparegueren les cartilles de racionament i irrompé el turisme com a factor de desenvolupament a gran escala, s’anà creant un marc social més propens a la penetració de les modes internacionals. S’anà suavitzant l’austeritat de la dècada anterior i es flexibilitzà l’autarquia. Al fenomen del cinema com a difusor de les modes en dècades anteriors s’hi havia sumat la televisió, les emissions de la qual començaren a Espanya el 1956.
El vestit espanyol durant la dècada dels cinquanta seguí, per un costat, el New Look de Dior, tendència que observà la burgesia, i per altre costat, l’estil americà del American Look, sorgides ambdues tendències en la segona meitat de la dècada anterior, i finalment les creacions de Balenciaga, que vestia a l’aristocràcia. Els anys cinquanta suposaren la consagració del dissenyador Balenciaga. Aquests dissenyadors marcaren una estètica sofisticada i elegant, de vestits cenyits a la cintura que ressaltaven les formes femenines, amb gust pels estampats llampants, les iridiscències i complements a joc (barrets d’ala ampla, vels, guants fins al colze, bosses de mà, jaquetes entallades, boleros, capes, llaços i mocadors). Tot plegat fou creat en un context de postguerra, per a desmarcar-se de les línies rectes i l’austeritat de les dècades anteriors. Altres dissenyadors a ressaltar en aquest moment foren: Jacques Fath (1912-1954), Pierre Balmain (1914-1982) i Oscar de la Renta (1932-2014).
El vestit masculí experimentà poques variacions sobre el que ja es feia des de feia uns vint anys. Els canvis que es van veure en les jaquetes foren en l’amplada d’espatlles i solapes, el tall més o menys cenyit, el nombre de botons o les obertures (dues laterals, una central o sense obertures).
Un nou estil va ser el dels Rockers, amb jerseis i faldilles de vol complet, les noies, i texans, samarreta i jaqueta de cuir, els nois.
...
El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).
El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).
Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980 que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.