L’Escola Provincial de Tall: una iniciativa pública
L’Escola Provincial de Tall: una iniciativa pública
Durant les últimes dècades del segle XIX i, sobretot, durant el segle XX, van aparèixer nombroses acadèmies de tall i confecció d’iniciativa privada (veure publicació del blog “Del taller a l’acadèmia”). No obstant això, en el marc de l’aparició de les acadèmies hi trobem també la iniciativa pública. L’any 1881, per acord de la Diputació de Barcelona, es creà l’Escola Provincial de Tall de Barcelona. L’acord resolia:
“Primero: Se crea una Escuela Provincial de Corte a cargo de la profesora doña Carmen Ruiz y Alá a la quien se nombra Directora interina de la misma Escuela, que estará agregada con el carácter de complementaria y libre a la Normal de Maestras de la Provincia funcionando, no obstante, en local distinto del de esta escuela hasta nueva resolución”
La iniciativa havia sorgit de Carmen Ruiz i Alá, professora d’una reconeguda acadèmia de tall i confecció de caràcter privat, anomenada Colegio de Nuestra Señora del Carmen, situada al tercer pis del número 6 Passatge Madoz de Barcelona. Ruiz mantingué correspondència amb la Diputació i en les seves cartes es lamentava de que la instrucció de la dona fos tan poc estesa i posava de manifest els avantatges que suposava per a la dona amb pocs mitjans saber confeccionar vestits tan per a ella com per a la seva família, així com per exercir a nivell professional.
Carmen Ruiz y Alá
Els ensenyaments de tall suposaven sovint una despesa econòmica que no podia ser afrontada per les classes més baixes. Així, Carmen Ruiz i Alá exposà la idea de crear una escola de tall de caràcter públic, oferint-se per a impartir classes de manera gratuïta, i demanà la creació de l’Escola Normal de Professores de Tall o, en tot cas, el reconeixement públic d’aquesta docència per tal d’introduir-la a l’Escola Normal de Mestres. La Diputació respongué favorablement el 14 de febrer del mateix any, fundant l’escola l’any 1881, tot i que entrà en funcionament un any més tard.
Tot i que Carmen Ruiz i Alá oferí els locals i els elements necessaris per a efectuar les classes de la seva acadèmia, l’Escola Provincial de Tall de Barcelona es situà als baixos del número 49 de la Ronda de Sant Antoni i la Diputació hi destinà 1500 pessetes per a la instal·lació i mobiliari i 750 pessetes de lloguer del local, així com una gratificació de 1500 pessetes per a Carmen Ruiz i Alá i 500 pessetes per a manteniment i neteja.
Carmen Ruiz i Alá sol·licità, però, que l’Escola Provincial de Tall no expedís títols que garantissin el professorat, ja que aquests títols els expedia ella mateixa a la seva Acadèmia a aquelles alumnes que, una vegada après el tall, seguien els estudis ampliats a l’efecte, i demanà que s’expedís només un diploma d’aplicació a les alumnes, conforme havien passat el curs ja que, “de lo contrario, se perjudicarian en alto grado los intereses de la recurrente”.
L’objectiu d’aquella escola, segons consta en una publicació de 1916, era la de “proporcionar a les alumnes una ensenyança general sobre l’art del vestir que les habiliti completament per tallar, cosir i disposar tota mena de roba blanca o de vestir pròpia i de tots els seus, talment que puguin vestir amb el bon gust i la propietat assequibles sols a les dames que poden tenir bones modistes”.
Uns anys després, l’escola oferiria també ensenyaments complementaris al de la confecció de vestits que completessin la formació d’aquelles noies, amb Josepa Caballol com a professora de capells, Rosa Sensat com a professora de física i química aplicades al vestir i amb Joan Llaverías com a professor de dibuix.
L’Escola gaudí d’un gran èxit. A l’Exposició Universal de 1888 hi exposà Carmen Ruiz i Alá i el Colegio Central de Corte para Señoritas, que era com també es coneixia l’Escola Provincial de Tall. En ambdós casos s’hi exposaren vestits. El nombre d’alumnes anà en augment, situant-se al voltant del centenar a les darreries del segle XIX i sobrepassant aquesta xifra a partir dels anys 10 del segle XX.
Carmen Ruiz i Alá morí l’any 1890, però no sense indicar tres alumnes que podien ésser les seves successores. Concretament en destacà una, Mercè Carbonell i Pañella, que ja l’havia substituït durant la malaltia. Carbonell, que aleshores tenia vint anys, tenia el títol de mestre superior i el diploma de la Escuela Provincial de Corte.
Poc a poc es va anar reestructurant en una escola professionalUna nova etapa
L’any 1899, Carbonell elaborà un reglament on es reproduïen els objectius marcats quan es creà l’Escola: depenia de l’Escola Normal però havia de seguir essent oberta a totes les dones; però es distingí entre un ensenyament general i un de professional; i les alumnes del primer podien escollir qualsevol de les matèries impartides mentre que les de la vessant professional havien de passar proves d’ingrés i seguir el pla d’estudis sencer. A partir de 1903 s’exigí també la presentació de peces confeccionades ja que els coneixements adquirits no implicaven que es tingués un domini pràctic. L’Escola començà a organitzar unes exposicions en que les alumnes mostraven els seus treballs i es premiaven els millors amb llibres.
A partir de 1909, l’Escola es relacionà amb l’Institut de Cultura per a la Dona. Aquest contacte fou potenciat per Francesca Bonnemaison amb la intenció d’incorporar als seus programes educatius les noies de classe mitjana i baixa, així com les treballadores que pretenien mantenir allunyades del sindicalisme.
Amb la Lliga regionalista i el nou gir de la Diputació de Barcelona, amb Puig i Cadafalch al capdavant de la Comissió d’Instrucció Pública, l’Escola Provincial de Tall prengué un nou rumb. Aquest fou descrit per Galí des d’una visió crítica, recordant que quan l’Escola Provincial de Tall va ser creada no tenia més horitzó que el de les acadèmies de tall que ja existien arreu de la ciutat, sense ànim de substituir el que ell entenia que era l’aprenentatge de l’ofici de la confecció, que segons Galí es seguia efectuant als tallers. Un dels primers símptomes del canvi fou la eliminació del mot “provincial”, quedant com Escola de Tall, i a aquest canvi en seguiren altres de més volada i que resultaren el presagi d’una revolució ambiciosa, en paraules del mateix Galí.
Poc a poc es va anar reestructurant en una escola professional. L’any 1913, l’Escola s’amplià amb estudis de dibuix amb Josep Llaveries al capdavant i amb els cursets de capells de Josepa Caballol i el curs de Rosa Sensat, comentats anteriorment, i amb d’altres cursos com classes de planxa, de flors artificials o francès.
Amb la voluntat de preparar bones professionals, la Diputació convocà un concurs per proveir una plaça de professora auxiliar de tall i confecció, que anava vinculada a una beca de 1000 pessetes per anar a estudiar uns mesos a París, per tal d’observar la metodologia de l’ensenyament de tall a la capital francesa. Aquest concurs el guanyà Maria Fath i Camps, tot i que amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial hagué de posposar el viatge fins l’any 1917.
Sota aquella iniciativa s’hi plasmaven els plans de la Lliga Regionalista, que volia transformar l’Escola de Tall en una Escola de Modes a imatge de les parisenques.
L’any 1915 es creà un patronat nomenat per la Comissió d’Instrucció Pública i Belles Arts. Aquest patronat, format per Ana Gimeno de Garí, Elvira Claramunt de Muntadas, Francesca Bonnemaison i un membre de la Comissió d’Educació del Departament d’Instrucció Pública de la Mancomunitat, fou l’encarregat d’elaborar un informe que fou reproduït posteriorment per Galí a la seva Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya. En aquell escrit es reconeixia que l’escola de modes catalana era una quimera, afegint:
“Sabem prou que en la creació de la moda hi contribueix amb un pes enorme tota la vida, tota l’activitat, tota la tradició d’un poble, i que el focus on es concentra la força incontrastable d’aquests elements, no es trasllada amb tanta facilitat. La moda es crea a París, a Viena, allà on sigui i nosaltres civilment l’hem d’acceptar...”
Així morien elspensaments de situar Barcelona en el mapa de la creació de moda. -tot i així cal tenir present que els professionals del vestit treballaren des de la creativitat per oferir al públic delerós de novetats, peces de vestir de gran qualitat. -i per mostra, un botó: navegueu pel Museu Virtual i podreu conèixer part d'aquest llegat!