Vestit imperi de batista de cotó blanc brodat

El vestit a l’inici del segle XIX mantenia les línies senzilles de la dècada anterior. El vestit directori, la mínima expressió del vestit túnica, havia donat pas a un vestit lleugerament més treballat, de línies molt senzilles encara, confeccionat generalment amb teixits de cotó fi, com mussolines, batistes o gases, i amb cintura sota el pit. A poc a poc, però, el gust pel luxe i pels materials preciosos anà prenent protagonisme i sobre aquelles línies de to clàssic s’imprimiren brodats, ribets i teixits més sumptuosos com les sedes. L’alçament de l’Imperi Napoleònic i la consecutiva creació d’un imaginari al voltant de la figura de l’emperador i l’emperadriu generà un nou model de vestit en el qual, sobre l’ideal femení de la silueta imperi, renasqué el luxe i el gust pels elements sumptuosos. Es mantenia el vestit tubular, l’escot rectangular i pronunciat, les mànigues poc a poc s’inflaven i es guarnien i, ja a finals del Consolat, aparegueren els colls prisats i elevats. Les peces d’abric eren sovint un dels elements que més càrrega ornamental i acolorida tenia: xals, sencers i casaques, de colors variats i atrevits i guarnits, de vegades, amb pells.

El vestit masculí adoptà també la senzillesa que predominava en el femení. Mantenia encara l’estructura de la casaca i els calçons però es transformà en qüestions de detall. La jaqueta era estreta, botonada, amb faldons llargs i coll molt alt i generalment tallada a l’alçada de l’estómac. L’armilla era també molt curta, recta, amb el coll alçat i els calçons eren cenyits i per sota els genolls.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...